MARTA
MARTA
LETRA Y MUSICA DE JOAN MANUEL SERRAT.
El rumor del mar en el alba y una playa llena de algas que irán secándose al sol. El sabor saldo de las rocas y el vuelo tranquilo de las pocas gaviotas que entran al puerto. Las barcas que por la mañana vuelven, las redes que en el muelle duermen y las viejas calles empedradas. La iglesia humilde y pequeña y, entre la niebla perdida, lejana y gris, la ciudad. Me hablan de Marta...
Me hablan de Marta...
Las blancas casas del pueblo y el hombre viejo que canta coplas mientras va vendiendo el pescado, y la mujer que con desgana mueve entre sus manos la lana ( quién sabrá que es lo que teje ). El castillo, la isla pequeña. La cueva , el faro y la ermita y los amigos de otro tiempo. El reloj que no anda y estos niños que en la arena han encontrado su calle. Me hablan de Marta...
Me hablan de Marta...
Las horas vacías que pasan y el camino que me lleva a casa después de mucho andar. Cada mueble y cada libro, cada rincón donde juntos vivimos momentos como nadie sabe. Mis manos y mis labios que de tu amor viven ávidos y no pueden olvidar. Las largas noches sin luna, las olas y cada una de las luces que hay en el mar. Me hablan de Marta...Me hablan de Marta...
Marta
Catalán.
LLetra I musica de
Joan Manel Serrat.
La remor del mar a l'alba
i una platja plena d'algues
que aniran assecant-se al sol.
El gust salat de les roques
i el vol tranquil de les poques
gavines que entren al port.
Les barques que al matí tornen,
les xarxes que en el moll dormen
i ells vells carrers empedrats.
L'església humil i menuda
i entre la boira, perduda
llunyana i grisa, la ciutat.
Em parlen de Marta...
Les blanques cases del poble
i l'home vell que canta cobles
mentre va venent el peix,
i la dona que amb desgana
mou entre ses mans la llana.
(Qui sabrà què és el que teix).
El castell, l'illa petita,
la cova, el far i l'ermita
i els amics d'un altre temps
i el rellotge que no corre
i aquests infants que a la sorra
han trobat el seu carrer.
Em parlen de Marta...
Les hores buides que passen
i el camí que em torna a casa
després de molt caminar.
Cada moble i cada llibre,
cada racó on junts vam viure
moments com ningú no sap.
Les meves mans i els meus llavis
que del seu gust viuen àvids
i no poden oblidar.
Les llargues nits sense lluna,
les ones i cadascuna
de les llums que hi ha en el mar.
Em parlen de Marta...
Archivo.
Alfredo Arrieta.
Para elpueblodetierra.
06 de Agosto de 2010
Nec spe, nec metu
Comentarios