Quina grua el meu estel
Joan Salvat Papasseit.
Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
De tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
L'espurneig que em fereix l'ull
són els seus pits quan s'inclina:
si fa un mirall de l'escull
perleja a l'arena fina.
De la meva barca estant
dono al cordill tota mida.
I l'ala clara, sestant,
del gavot que passa i crida.
Oh, el seu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga!
Volar d'oronella al vent!
Cabell desfet de l'amiga!
Amiga del dolç turmell
com una vela s'enfila
espitllera de l'ocell:
si jo llenço el braç, vacil·la.
Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l'estel dansar
moren de tant que sospiren.
Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.
Vianant, no parlis, no,
que l'oreig l'acosta, i mira
que et prendrà l'amor senyor
que el mariner ja sospira.
quin estel la meva grua!
De tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
L'espurneig que em fereix l'ull
són els seus pits quan s'inclina:
si fa un mirall de l'escull
perleja a l'arena fina.
De la meva barca estant
dono al cordill tota mida.
I l'ala clara, sestant,
del gavot que passa i crida.
Oh, el seu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga!
Volar d'oronella al vent!
Cabell desfet de l'amiga!
Amiga del dolç turmell
com una vela s'enfila
espitllera de l'ocell:
si jo llenço el braç, vacil·la.
Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l'estel dansar
moren de tant que sospiren.
Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.
Vianant, no parlis, no,
que l'oreig l'acosta, i mira
que et prendrà l'amor senyor
que el mariner ja sospira.
Qué cometa mi estrella
(Joan Salvat-Papasseit –
Qué cometa mi estrella
qué estrella mi cometa!
De tanto que brilla en el cielo
parece una doncella desnuda.
El centelleo que hiere el ojo
son sus pechos cuando se inclina:
si hace un espejo del arrecife
perlea en la arena fina.
De mi barca
doy al cordel toda su medida.
Y el ala clara, sesteante,
la garza que pasa y grita.
Oh, su flanco rosa y plata
y la trenza que se desata!
Volar de golondrina al viento!
Cabello suelto de la amiga!
Amiga del dulce tobillo
como una vela se encarama
aspillera del pájaro:
si alargo el brazo, vacila.
Caminante a orillas del mar
ruega por los marinos que llegan;
si ven la estrella danzar
mueren de tanto suspirar.
Caminante, sube a mi bote
que es liberado del dolor,
pero no digas ni una palabra
si no quieres perder la vida.
Peatón, no hables, no,
que la brisa le acerca, y mira
que te tomará el amor señor
que el marinero ya suspira.
Comentarios