MEN N VAIG
A PEU
Cal oblidar
la teulada vermella
i la finestra amb flors.
L'escala fosca i la imatge vella
que s'amagava en un racó.
I el llit de fusta negra i foradada
i els teus llençols tan nets
i l'arribar suau d'una matinada
que et desperta més vell.
Però no vull que els teus ulls plorin:
digue'm adéu.
El camí fa pujada
i me'n vaig a peu.
Cal dir adéu a la porta que es tanca
i no hem volgut tancar.
Cal omplir el pit i cantar una tonada
si el fred de fora et fa tremolar.
Cal no escoltar aquest gos que ara borda
lligat en un pal sec,
i oblidar tot d'una la teva imatge
i aquest petit indret.
Cal carregar la guitarra a l'esquena
i tornar a fer el camí
que un vespre gris remuntant la carena
em va dur fins ací.
Les ones han de d'esborrar les petjades
que deixo en el teu port.
Me'n vaig a peu, el camí fa pujada
i a les vores hi ha flors.
i la finestra amb flors.
L'escala fosca i la imatge vella
que s'amagava en un racó.
I el llit de fusta negra i foradada
i els teus llençols tan nets
i l'arribar suau d'una matinada
que et desperta més vell.
Però no vull que els teus ulls plorin:
digue'm adéu.
El camí fa pujada
i me'n vaig a peu.
Cal dir adéu a la porta que es tanca
i no hem volgut tancar.
Cal omplir el pit i cantar una tonada
si el fred de fora et fa tremolar.
Cal no escoltar aquest gos que ara borda
lligat en un pal sec,
i oblidar tot d'una la teva imatge
i aquest petit indret.
Cal carregar la guitarra a l'esquena
i tornar a fer el camí
que un vespre gris remuntant la carena
em va dur fins ací.
Les ones han de d'esborrar les petjades
que deixo en el teu port.
Me'n vaig a peu, el camí fa pujada
i a les vores hi ha flors.
ME VOY A PIE.
(Joan Manuel
Serrat)
Hay que
olvidar el tejado rojo
y la ventana
con flores.
La escala
oscura y la vieja imagen
que se
escondía en un rincón.
Y la cama de
madera negra y agujereada
y tus sábanas
tan limpias
y la llegada
suave de una madrugada
que te
despierta más viejo.
Pero no
quiero que tus ojos lloren:
dime adiós.
El camino es
cuesta arriba
y me voy a
pie.
Hay que decir
adiós a la puerta que se cierra
y no hemos
querido cerrar.
Hay que
rellenar el pecho y entonar una canción
si el frío de
fuera te hace temblar.
No hay que
escuchar este perro que ladra
atado a un
palo seco,
y olvidar
todo de golpe tu imagen
y este
pequeño lugar.
Preciso
cargar la guitarra a la espalda
y volver a hacer
el camino
que un
atardecer gris, remontando la loma
me trajo
hasta aquí.
Las ondas
deben de borrar las huellas
que dejo en
tu puerto.
Me voy a pie,
el camino es cuesta arriba
y en los
bordes hay flores.
Comentarios