CUANDO ESTABAMOS PEOR ESTABAMOS MEJOR

CUANDO ESTABAMOS PEOR ESTABAMOS MEJOR



Es necesario decirte que antes de que me interiorice en las mareas del sueño y caiga en esos abismos que quien sabe quién abre, a lo mejor la conciencia, o los cargos anteriores, de mis vidas pasadas, o quizá de los recuerdos que ya no están.

Antes, en esos tiempos desaparecidos, estaba en una situación que los estudiosos ahora clasifican como de diversos grados de pobreza. Y sí no figúrate que para poder darle sabor a los frijoles tenía que subir alguno de mis hermanos y yo mismo para arrancar una hoja del árbol de aguacate con el propósito de hacerme una especie de chaqueta y decirme que bien saben los frijoles con sabor a aguacate.

Y estábamos mejor porque aún dentro de la pobreza mayor o la carencia de porquerías, recuerdo las risas de mis hermanos, o las expresiones en las caras de las gentes que se mostraban contentas.

Ahora una especie de frialdad existe en las gentes. La indiferencia es palpable y el único aliciente es el dinero.

Es tal el aprovechamiento de los sistemas que no dejan nada bueno.

Por ejemplo los gobiernos manipulan a las personas de tal manera que no dejan cabo suelto. Les dicen por una parte en sus anuncios que todo es maravilloso y su publicidad muestra a seres que deben de vivir en otro país, porque si tu sales a la calle lo único que puedes ver es desolación, calles con una inmensidad de basura, ladrones por todos lados, policías que reducen su marcha y pasan lento cerca del ciudadano con el propósito de revisarle a ojo de pájaro y hasta esos es una agresión. La única importancia de los gobiernos es chingar al ciudadano y sacarle el dinero. Lo demás son patrañas y ruindad.


Alguno puede decir que peco de atrevimiento pero es que esta canción ya la he escuchado desde que yo era un joven petrimetre. Apoyos al campo decían los anuncios en Guanajuato cuando López Portillo era elpresidente, y fueron tales los apoyos que el campo mexicano es un páramo.

Trabajar nos fortalece, decía otro espectacular. Y los obreros en chinga loca y los resultados son : pobreza y más pobreza.

Dice un filósofo gringo que para que el hombre pueda volver al origen, a la sustancia de lo que fue, se debe de destruir todo lo que se ha construido hasta ahora. Derribar puentes y muros, quitar el cemento de las calles, volver al campo, ingerir leche, hacer tu propio pan, dar por muerta a la industria, sembrar tus tierras, cosechar los granos.

Dejar de lado los plásticos y lo insulso, platicar en rueda como lo hacían los ancianos en los pueblos, contar historias, dejar para otro día el cáncer y la mentira, volver a ser personas sanas y arrojar las máscaras de lo hipócrita. Hacer tus propias tortillas, y volver al artesano. La vida, se ha tornado tan inútil que no da ningún horizonte para donde ir. Ya no hay interés por la aventura y cada uno usa su cara de víbora.


Me encuentro ahora en un rincón oscuro, agachado en la posición del indio, tapado con mi cobija y cubierto con mi sombrero. Soy de México y ya borracho miento madres al mismo tiempo que bebo un mezcalito.


Como puedo me levanto y las rodillas me están doliendo aunque en este sueño tengo 25 años, esta reumas siempre me han acompañado y dormido y despierto siempre están ahí.

Entro a un lugar que parece un jardín. En un extremo hay un monumento colosal de una serpiente con cara de cabra. Alguien la hizo de materiales rosas que a medida que las gentes trepaban en ella, le han sacado un brillo. Una señora parecida a mi madrina, me dice que yo debo de subir, pero que también me acompañara su sobrina de siete años. Miro la inmensidad de esta obra y sin más remedio inicio la trepadera lentamente, me voy agarrando hasta con las uñas. Utilizo las piernas y me aferro lo más que puedo. Enseguida de mí, se trepa la señora, ella más hábil se quita sus sandalias y como una experta sube rápido. Me dice que cuando era niña se trepaba a los árboles para alcanzar los frutos. Luego la niña, con un poco de temor también subió. Cuando estábamos los tres en la cima podíamos apreciar la puesta del sol, de cómo los tonos del astro se volvían rojos en la lejanía.


Una vez realizada nuestra hazaña decidí bajar. La mujer sexagenaria me dijo que ella se quedaría ahí por los siglos de los siglos. Después le pregunté por la niña y en la cabeza del animal de piedra abrió una puerta más y me dijo que esa era su casa también.


Así que procedí a bajar pero ahora en reversa.


Una vez en el suelo alguien me dijo que una motocicleta Harley que se encontraba estacionada era un regalo para mí. Las dudas aparecieron en mi cara porque yo no sé manejar esos trebejos.

Luego entré en una casa, subí por las escaleras y me asomé a una ventana. Allá abajo se encontraba un grupo de cantantes que entonaban arias de ópera. Desde esas alturas los escuché y les gritaba bravos….


Original de Alfredo Arrieta
Para elpueblodetierra
Para elpueblodeletras.
Nec spe, nec metu
Estados Unidos Mexicanos
29 diciembre de 2009.






Quan estava PITJOR estava millor







Cal dir-te que abans que em interioritzi en les marees del son i caigui en aquests abismes que qui sap qui obre, potser la consciència, o els càrrecs anteriors, de les meves vides passades, o potser dels records que ja no estan .


Abans, en aquests temps desapareguts, estava en una situació que els estudiosos ara classifiquen com de diversos graus de pobresa. I si no Figura't que per poder donar-li sabor als fesols havia de pujar algun dels meus germans i jo mateix per arrencar un full de l'arbre d'alvocat amb el propòsit de fer-me una mena de jaqueta i dir-me que bé saben els fesols amb gust de alvocat .


I estàvem millor perquè encara dins de la pobresa major o la manca de porqueries, recordo les rialles dels meus germans, o les expressions en les cares de la gent que es mostraven contentes.


Ara una mena de fredor existeix a la gent. La indiferència és palpable i l'únic alicient són els diners.

És tal l'aprofitament dels sistemes que no deixen res de bo.


Per exemple els governs manipulen a les persones de tal manera que no deixen cap per lligar. Els diuen d'una banda en els seus anuncis que tot és meravellós i la seva publicitat mostra a éssers que han de viure en un altre país, perquè si tu surts al carrer l'únic que pots veure és desolació, carrers amb una immensitat d'escombraries, lladres per tot arreu, policies que redueixen la seva marxa i passen lent prop del ciutadà amb el propòsit de revisar a ull d'ocell i fins i tot això és una agressió. L'única importància dels governs és chinga al ciutadà i treure els diners. La resta són mentides i roïnesa.


Algú pot dir que peco d'atreviment però és que aquesta cançó ja l'he escoltat des que jo era un jove petrimetre. Suports al camp deien els anuncis a Guanajuato quan López Portillo era elpresidente, i van ser com els suports que el camp mexicà és un erm.

Treballar ens enforteix, deia un altre espectacular. I els obrers en chinga boja i els resultats són: pobresa i més pobresa.

Diu un filòsof gringo que perquè l'home pugui tornar a l'origen, a la substància del que va ser, s'ha de destruir tot el que s'ha construït fins ara. Enderrocar ponts i murs, treure el ciment dels carrers, tornar al camp, ingerir llet, fer el teu propi pa, donar per morta a la indústria, sembrar les teves terres, collir els grans.


Deixar de banda els plàstics i el insuls, parlar en roda com ho feien els ancians en els pobles, explicar històries, deixar per un altre dia el càncer i la mentida, tornar a ser persones sanes i llançar les màscares del hipòcrita. Fer les teves pròpies truites, i tornar a l'artesà. La vida, s'ha tornat tan inútil que no dóna cap horitzó per on anar. Ja no hi ha interès per l'aventura i cada un fa servir la seva cara d'escurçó.


Em trobo ara en un racó fosc, ajupit en la posició de l'indi, tapat amb la meva manta i cobert amb el meu barret. Sóc de Mèxic i ja borratxo ment mares al mateix temps que bec un mezcalito.


Com puc m'aixeco i els genolls m'estan fent mal encara que en aquest somni tinc 25 anys, aquesta reumes sempre m'han acompanyat i adormit i despert sempre hi són.
Entro a un lloc que sembla un jardí. En un extrem hi ha un monument colossal d'una serp amb cara de cabra. Algú la va fer de materials roses que a mesura que la gent s'enfilaven a ella, li han tret una brillantor. Una senyora semblant a la meva padrina, em diu que jo he de pujar, però que també em acompanyés la seva neboda de set anys. Miro la immensitat d'aquesta obra i sense més remei inici la trepadera lentament, em vaig agafant fins i tot amb les ungles. Utilitzo les cames i m'aferro el més que puc. De seguida de mi, es s'enfila la senyora, ella més hàbil es treu les seves sandàlies i com una experta puja ràpid. Em diu que quan era nena es s'enfilava als arbres per assolir els fruits. Després la nena, amb una mica de por també va pujar. Quan estàvem tots tres al cim podíem apreciar la posta del sol, de com els tons de l'astre es tornaven vermells en la llunyania.


Un cop realitzada la nostra gesta vaig decidir baixar. La dona sexagenària em va dir que ella es quedaria aquí pels segles dels segles. Després li vaig preguntar per la nena i al cap de l'animal de pedra va obrir una porta més i em va dir que aquesta era la seva casa també.


Així que procediments a baixar però ara en reversa.


Un cop a terra algú em va dir que una motocicleta Harley que es trobava estacionada era un regal per a mi. Els dubtes van aparèixer en la meva cara perquè jo no sé utilitzar aquests estris.


Després vaig entrar en una casa, vaig pujar per les escales i em vaig treure a una finestra. Allà baix hi havia un grup de cantants que entonaven àries d'òpera. Des d'aquestes alçades els vaig escoltar i els cridava braus ....


Original d'Alfredo Arrieta
Per elpueblodetierra
Per elpueblodeletras.
Nec spe, nec metu
Mèxic
29 desembre 2009.