BALL I MORTS

BALL I MORTS



Poc abans que el rellotge donessin les 23:00 descobreixo que als carrers del meu país està plovent sang. És una pluja que s'abat sobre la regió asteca sense pietat alguna. És probable que estiguem pagant un Carma sense tenir cap culpa. Però ja veu vostè, aquí en aquest despietat lloc paguen sempre justos pels quals pequen.



En fer voltes sobre el matalàs i no recanvi encara de la por de saber que ja estan aquí a la ciutat de Mèxic les execucions que tants es presumeix en els altres estats. Dimarts, els van ficar de trets al cap a quatre gent que no sé si tenien aquesta qualitat moral. Diuen, que alguns dels cossos presentaven més de dos trets. Això passa al mig del carrer d'Alumini en una colònia que sempre ha tingut la fama de ser cau de malvivientes la Morelos. Així que per als presumits per les seves morts nosaltres ja vam iniciar. Que Déu ens cuidi o que almenys ens empari.



Amb aquest regust amarg, penso que les coses no arribaran a més per la senzilla raó que tenim a Mèxic City una policia honesta, capacitada a tota prova, que manegen uns nivells de confiança en la població mai vista que per aquesta senzilla raó hem de sentir-nos protegits.

Així amb la confiança dipositada en els gossos del secretari de Seguretat Pública Don Mondragón decideixo planxar l'orella esquerra per caure en una altra situació on em veig enfonsat en el pitjor dels ridículs.


Hi ha un grup de ball vestits tots ells de vestits negres, les dones vestides de la mateixa manera, llueixen en els seus rostres uns maquillatges nous que acaba de llançar una companyia cosmètica. Aquests té nom fúnebres i diuen estar dedicats a les dones mortes de Ciudad Juárez. Hi ha tons de dona macabra, colors violetes de dona assassinada amb tota la violència possible, tons per lluir de degollades, ulleres enfonsades de mort, pòmuls rogencs d'hematomes, colorets de morta, i un altre que aparenta ferides profundes.


Qui els posa aquest ball ha de ser un expert, tot el grup ho fa uniformement. Jo, els puc mirar assegut en una pedra que no es troba enganxada amb res. El coreògraf busca els meus ulls i com si fos un militar, estén la seva mà i em dóna una ordre. Submís com el meu gos, m'integre ala grup i intento ballar al seu ritme. El mestre joto, no sap que jo no ball ni mares. I no és que tingui els peus chueca o que pateixi poliomielitis. El que passa és que tinc una fòbia al ball. La meva ment s'acosta als anys 70:



El ballarí rus dóna girs en l'aire amb un mestratge de Déu mateix. Després quan acaba el seu assaig, m'acosto per demanar-li una signatura en un paper. Em mira amb els seus ulls d'intens blau, em demana el meu nom i escriu en anglès el seu pensament. Després es retira sumit en el seu vestidet ajustat i em quedo pensant que fa deu ballar aquest senyor per tenir aquestes natges dures.


Són les set de la nit. Penetrar al Palau de Belles Arts, a l'interior no hi ha funció, la sala principal es troba il.luminada per un focus de 200 wats, qui sap qui paga els rebuts perquè el premi focus es troba calat sense cesar.Después de posar els dolços en les caixes perquè els nois venguin en la funció de la nit, em entren unes ganes de pixar així que vaig al bany. Aquí a un costat meu s'atura un puto que és el coreògraf d'Amàlia Hernández. El salutació mentre intento no fer els orins dins el mingitorio. Aquest home també es troba pixant. Em saluda no sense abans veure que mida la tinc. Penso per als meus interior que putos sobren. Després vaig a rentar-me les manyoples, s'acosta el marica i em pregunta si vull ballar amb ells. La meva resposta és que no m'interessa saber que els Charro de Jalisco que es veuen tan machines en la funció espectacular i mentre ballen el so de la negra la d'ulls de paper volant, en en la fosca se'ls fa aigua la canoa i els encanta que els mesuren l'oli.


Així que aquesta fòbia m'acompanya, mai vaig saber moure l'esquelet, sóc Alfred però no Astaire.


A l'estar de nou amb les ballarins de negre, s'adonen que sóc un sobirà pendejo i un d'ells un que es depila les celles i que fa por, decideix ficar-me la pota. Caic de cap sobre un graó, després en un altre i un altre. Va aconseguir incorporar espolsant la roba. Per la seva banda m'assabento que estic aturat sobre la piràmide del sol en Teotihuacán.


Al despertar amb la molèstia de la burla a la qual vaig ser sotmès, busco menjar un còctel de gambeta. Mena la cara i la pluja de sang es bat encara amb més força.


Em trobo amb la novetat que no han passat ni dos dies a la ciutat de Mèxic i al sud d'aquesta, novament executen a altres quatre. Van arribar els assassins a una botiga que ven pizzes, van demanar de menjar, van esperar que els preparessin i tot seguit van procedir amb gran tranquil.litat, amablement a disparar fins a privar-los de la vida. Els gossos policíacs diuen que els executors són l'Estat de Guerrero i estaven assedegats de venjança.


Per la seva part el pirrurris, es va posar nerviós, però tot seguit es va recuperar i externa que els matons no la van a acabar.

No sé que mètodes podrà emprar perquè això no es torni a repetir. Possiblement un discurs que a ningú import, una amenaça vetllada o que els esperi a les portes de casa seva i els cridi grolleries.


És sabut que a l'estat de Guerrero, es contracten matons per deu pesos, i si regates, et poden fer una rebaixa perquè es duguin a la vall de les calacas a què petó al teu núvia, a qui et va treure a la dona, et va robar el teu cotxe, et va posar una multa, o va trencar el teu mirall.


Per acabar aquesta idea en tant la pluja segueix i segueix, l'exèrcit va anar a Zapopan a on viuen els decents Vip, i penetrar a una casa de luxes excessius. Un cop allà els va sortir el Nacho Coronel, un altre il.lustre duranguense i sense por algun va treure la seva pistola i Jalo el gallet. Aquí mateix li van ficar diversos trets.


Original d'Alfredo Arrieta
Per elpueblodetierra.
Nec spe, nec metu
30 juliol 2010.
Mèxic