SEGUIDORES DEL BLOG
viernes 31 de diciembre de 2010
JOAN MANUEL SERRAT. PAFF EL DRAC MAGIC
PAFF EL DRAC MAGIC
Cargado por gatodelperro. - Ver más clips de música, videos en HD!
PAFF EL DRAC MAGIC.
JOAN MANUEL SERRAT Y FALSTERBO.
MUSICA POPULAR DE BARCELONA
ESPAÑA.
EDICION
ALFREDO ARRIETA
Para elpueblodetierra.
Nec spe, nec metu
Estados Unidos Mexicanos.
CEFERINO NANDAYAPA
CEFERINO NANDAYAPA.
Nunca es tarde para recordar y por eso escribo un recuerdo.
Debe de haber sido a finales de 1977 cuando me encontraba en un cine en Tlanepantla en el Estado de México . Ahí el grupo coral Orfeón de la Ciudad de México daba una actuación. Después de que salimos la persona que nos llevó a cantar a ese lugar nos invitó a departir el punto, así que acudimos a una casa de la que no recuerdo su ubicación. Solo se aparece en mí la cara de un señor llamado Alfredo y que era el propietario.
Llegamos pues acompañados por el Orféon completo. Se nos dio algunos bocadillos, bebimos discretamente. En un sofá de esa sala se encontraba sentado Don Ceferino Nandayapa. Yo quedé a un lado de él. Conversamos de la música de la marimba y de Chiapas, le pregunté si era capaz de tocar la música que fuera en sus maderas que hablan. A toda la conversación se mostró amable y dejó notar en todo momento su educación e interés.
Había también en esta fiesta de ocasión un hombre de aspecto rudo que decía ser cantante. Tomaba su guitarra de tal manera que al dar unos rasgeos sobre de ella podía comprobar que era un señor inepto. Puso su pie sobre de una silla y comenzó a cantar a gritos. Tenía potencia en su voz pero era una voz sin educación, salvaje que no lo llevaría a nada.
Este sujeto comenzó a alardear de sus habilidades y me dijo que nadie podría superarlo y que el que era perico donde quiera sería verde. El pobre pendejo no sabía que yo tocaba la guitarra desde hace muchos años y si no era Paco de Lucía , este si me podría pelar la punta del nabo .
Tampoco sabía que la mayoría de las personas que ahí se encontraban eran cantantes. El individuo seguía retándome y por momentos comencé a enojarme al punto de que mi control interno estaba por estallar. Toleré unos minutos más y cuando reviento. No mido las consecuencias. Primero pensé: Le voy a dar sus buenos putazos y luego le romperé la guitarra. Cuando se encuentre tirado en el suelo comenzaré a patearlo.
Hugo Rendón al ver que no habia más tiempo, solicitó a Guillermo Mateos que cantáramos. No sé si Hugo Norman interpretó El Core ingrato o El caminante del mayab.
Al ver que todos los reunidos éramos cantores, el hombre intentó incorporarse al grupo, pero no tenia idea y hizo una charamusca de tonos quedando en el más completo de los ridículos….
Original de Alfredo Arrieta
Para elpueblodetierra.
Nec spe, nec metu
31 de diciembre de 2010.
Estados Unidos Mexicanos.
jueves 30 de diciembre de 2010
ALFREDO ZITARROSA. HOY DESDE AQUI.
HOY DESDE AQUI
Cargado por gatodelperro. - Ver más clips de música, videos en HD!
HOY DESDE AQUI.
ALFREDO ZITARROSA.
MUISCA POPULAR DE LA REPUBLICA ORIENTAL DEL URUGUAY.
EDICION
ALFREDO ARRIETA
Para elpueblodetierra.
Nec spe, nec metu
Estados Unidos Mexicanos.
SR DE MOLINA, SECRE GATAS, DANIELA, LOTERIA, PINTAS EN EL PARQUE, VICTOR..
SR DE MOLINA, SECRE GATAS, DANIELA, LOTERIA, PINTAS EN EL PARQUE, VICTOR..
Todo comenzó cuando recibió la petición del señor de Molina para que escribiera la historia de su vida. Le explicó a dicho señor que no hace biografías porque cuando lo ha intentado siempre ha salido despeinado. Sin embargo ante la insistencia decide condescender. El señor de Molina le pide acuda a su oficina, una vez ahí le entrega un sobre que contiene un montón de fotografías que van del color sepia pasando del blanco y negro hasta el color digital.
Cuando hubo de avanzar en el texto tuvo la intención de mostrarle su trabajo. El señor de Molina le comentó sobre la posibilidad de que se le incluyeran a los textos las fotografías que fueran más representativas. Pasó el tiempo de la noche del sueño y quedó gratamente sorprendido por los resultados mostrados.
Una vez terminado el trabajo acudió a una oficina pública. Ahí en una serie de escritorios y sillas se encontraban sentadas seis secre gatas o gatígrafas que alguna vez conoció en la SECOFI. Intentaba pasar desaprecibido hasta que por la entrada de la biblioteca apareció Daniela. Ella era una mujer flaca, el pelo le llegaba hasta el fin de la espalda. Nadie le hacía caso porque decían que era una mujer fea. Usted les replicaba que no hay mujer fea si se le vé por donde mea.
Daniela buscaba un libro de abogados, así que se le acercó discreto y para logra la risa de los otros le dijo que porque mejor no buscaba el volúmen llamado: Introduccción al derecho penal “, j aja ja…..
Ella vestía de verde y al comprender la guasa su prenda al igual que ella se tornaron rojas…
Decide salir y se encuentra en otra oficina que es una especie de agencia de la lotería. En el fondo hay una ventanilla con un vidrio agujerado por un círculo. Detrás de este hay otra muchacha llamada Sugey. Al verlo le dice con la manita que se acerque. Usted no la conoce pero ella le dice que necesita hablar o que le informe sobre un compositor de Sudamérica. Toma un pedazo de papel y escribé un número que parece ser su teléfono. Al recibirlo de ella y a través del vidrio su mano roza la suya y sin poder controlar, sufre una erección de glande. Una tercera se acerca y le dice a boca jarro que si son novios. Usted dice que no al mismo tiempo que la Sugey dice que sí. Se despide de ella llevando en el pensamiento la forma y las maneras de fornicársela en lo posterior.
Acude a un parque acompañado de la dama. Una vez ahí en lugar de hablar del compositor o de tocárla ella se limita a elaborar un cartél con tinta negra. Le pide ya que usted es hábil escriba unas palabras groseras para que las lea otro individuo del que no sabe su apariencia.
Son tan grandes las ofensas que todos se sonrojan. Con el propósito de que tengan mayor fuerza, le dice a la Sugey que porque mejor no las escriben en las fuentes y en las paredes de cantera. Cuidando que no los vea la autoridad y les aplique una multa por andar pintarrajeando las paredes de los parques.
Un hombre se acerca y comienza a leer lo ahí escritro. Al enterarse de sus ojos brota llanto.. Luego se va decepcionado de la vida.
Por último se encuentra a Víctor sentado en una banqueta. Le dice que no puede terminar la preparatoria y que para conseguir trabajo le piden un documento que no tiene….
Original de Alfredo Arrieta
Para el pueblodetierra.
Nec spe, nec metu.
30 de diciembre de 2010.
Estados Unidos Mexicanos.
miércoles 29 de diciembre de 2010
SERRAT, ENTREVISTADO POR NIEVES HERRERO , 21-11-91.
SERRAT, ENTREVISTADO POR NIEVES HERRERO , 21-11-91.
ifarac.
ATAHUALPA YUPANQUI.DE AQUELLOS CERROS VENGO
DE AQUELLOS CERROS VENGO
Cargado por gatodelperro. - Ver más clips de música, videos en HD!
DE AQUELLOS CERROS VENGO
ATAHUALPA YUPANQUI.
MUSICA POPULAR DE LA REPUBLICA ARGENTINA.
EDICION
ALFREDO ARRIETA
Para elpueblodetiera.
Nec spe, nec metu
Estados Unidos Mexicanos.
MARICA MALA DE NUEVO
" Que te pasa marica mala, cuando se te acaban los razonamientos mandas los garrotes que tanto te agradan?....."
DROGADICTOS, ENANO LADRÓN.
DROGADICTOS, ENANO LADRÓN.
Se encuentra sentado en su cuarto. Y lo sabe porque colgados por todas las paredes hay infinidad de cuadros, de compositores laitinoamericanos y uno que otro colado. Hay un altar con flores lilas y de adelfa. Ningún cuadro de Dios , no sé porqué.
Recargado en una de las paredes, un drogadicto vestido con camiseta roja, mueve las manos haciendo señas extrañas, lleva los brazos y la cara tatuadas, es un mexicano que adoptó las mañas de los maras salva truchas. Y mueve las manos , en ademanes grotescos.
Sale para decirle a la fría como le permitió a este fulano meterme en su cuarto. La fría se encoge de hombros nunca sabe nada.
Intenta hablar con el drogo y sus palabras son guturales, no se le entiende. Le dice que debe de salir, en sus sueños manda. Carajo¡. Hace apenas unas noches que Salinas de Gortari apareció y ahora tú. No puede ser…..
El hombre parece que no saldrá por su voluntad así que le toma del brazo y se lo tuerce. El se resiste pero como usted sabe el manejo de las llaves pués lo somete.
Luego le da una patada en el culo acción que siempre le ha gustado para tirársela a los infelices.
Solo que no se queda así como así, recibe por parte del tizo una sonora mentada de madre . Su ,madre que culpa tiene . Inlcuso le dice hijo de la chingada….
Al voltear hay una madre joven que lleva un niño de meses en su regazo. Lo cubre con un sombrero, la mujer se parece a Dolores del Río su paisana de Durango.
La mujer vió cuando usted sacaba al hombre de camiseta a la calle y empieza a platicar. Es que ese joven es el resultado de las malas políticas económicas de su país. Mire a mi hijo, es un infante , vea su cara , como toma su leche , procuraré darle buena escuela , moral y sobre todo cariño . A ese que salió le faltó todo .
Me dice la que en la sala hay una fiesta. Sale sin ella y se sienta en un sofá al que le sobresale un resorte.
Hay gentes conocidas y otras nó.
Enfrente de usted hay un aparato de sonido con discos elepés, casettes y discos compactos . Un enano que acaba de ver en una película de Santa Closs toma uno de sus casettes y se lo guarda discreto. Usted se levanta como si le hubieran metido un cohete en el fundillo y le reclama.
El enano no habla . Le mete la mano en su saco amarillo y extrae el casette . Pinche enano ladrón . Eres como todos , te dan la mano y te tomas el pie . Lo levanta , pesa como 29 kilos, el enano patalea. Lo avienta a la calle como si fuera un saco de papas.
Regresa a la fiesta y recargado sobre un mueble y tomando un champagne se topa con César Niño, este hace bromas, se nota contento.
Sale la mujer con su bebé que ahora tiene cinco años. Caminando, abre la puerta y sale a enfrentarse a los problemas , le faltan todos…….
Original de Alfredo Arrieta
Para el pueblodetierra.
Nec spe, nec metu
29 de diciembre de 2010.
Estados Unidos Mexicanos.
Se encuentra sentado en su cuarto. Y lo sabe porque colgados por todas las paredes hay infinidad de cuadros, de compositores laitinoamericanos y uno que otro colado. Hay un altar con flores lilas y de adelfa. Ningún cuadro de Dios , no sé porqué.
Recargado en una de las paredes, un drogadicto vestido con camiseta roja, mueve las manos haciendo señas extrañas, lleva los brazos y la cara tatuadas, es un mexicano que adoptó las mañas de los maras salva truchas. Y mueve las manos , en ademanes grotescos.
Sale para decirle a la fría como le permitió a este fulano meterme en su cuarto. La fría se encoge de hombros nunca sabe nada.
Intenta hablar con el drogo y sus palabras son guturales, no se le entiende. Le dice que debe de salir, en sus sueños manda. Carajo¡. Hace apenas unas noches que Salinas de Gortari apareció y ahora tú. No puede ser…..
El hombre parece que no saldrá por su voluntad así que le toma del brazo y se lo tuerce. El se resiste pero como usted sabe el manejo de las llaves pués lo somete.
Luego le da una patada en el culo acción que siempre le ha gustado para tirársela a los infelices.
Solo que no se queda así como así, recibe por parte del tizo una sonora mentada de madre . Su ,madre que culpa tiene . Inlcuso le dice hijo de la chingada….
Al voltear hay una madre joven que lleva un niño de meses en su regazo. Lo cubre con un sombrero, la mujer se parece a Dolores del Río su paisana de Durango.
La mujer vió cuando usted sacaba al hombre de camiseta a la calle y empieza a platicar. Es que ese joven es el resultado de las malas políticas económicas de su país. Mire a mi hijo, es un infante , vea su cara , como toma su leche , procuraré darle buena escuela , moral y sobre todo cariño . A ese que salió le faltó todo .
Me dice la que en la sala hay una fiesta. Sale sin ella y se sienta en un sofá al que le sobresale un resorte.
Hay gentes conocidas y otras nó.
Enfrente de usted hay un aparato de sonido con discos elepés, casettes y discos compactos . Un enano que acaba de ver en una película de Santa Closs toma uno de sus casettes y se lo guarda discreto. Usted se levanta como si le hubieran metido un cohete en el fundillo y le reclama.
El enano no habla . Le mete la mano en su saco amarillo y extrae el casette . Pinche enano ladrón . Eres como todos , te dan la mano y te tomas el pie . Lo levanta , pesa como 29 kilos, el enano patalea. Lo avienta a la calle como si fuera un saco de papas.
Regresa a la fiesta y recargado sobre un mueble y tomando un champagne se topa con César Niño, este hace bromas, se nota contento.
Sale la mujer con su bebé que ahora tiene cinco años. Caminando, abre la puerta y sale a enfrentarse a los problemas , le faltan todos…….
Original de Alfredo Arrieta
Para el pueblodetierra.
Nec spe, nec metu
29 de diciembre de 2010.
Estados Unidos Mexicanos.
ALFREDO ZITARROSA. GUITARRA NEGRA.
GUITARRA NEGRA
Cargado por gatodelperro. - Ver los videos de música recién destacados.
GUITARRA NEGRA.
Poema por milonga.
16:16
ALFREDO ZITARROSA.
MUSICA POPULAR DE LA REPUBLICA ORIENTAL DEL URUGUAY.
EDICION
ALFREDO ARRIETA
Para elpueblodetierra.
Nec spe, nec metu
Estados Unidos Mexicanos.
martes 28 de diciembre de 2010
ALFREDO ZITARROSA. NIÑO CHRISTIAN
NIÑO CHRISTIAN
Cargado por gatodelperro. - Explorar otros videos musicales.
ALFREDO ZITARROSA.
NIÑO CHRISTIAN.
MUSICA POPULAR DE LA REPUBLICA ORIENTAL DEL URUGUAY.
EDICION
ALFREDO ARRIETA
Para elpueblodetierra.
Nec spe, nec metu
Estados Unidos Mexicanos.
“ Poco supe de los Durand hasta que, en noviembre del año 1975, volví a dar un recital en el Estadio Centro. Yo estaba en el hotel y, en un momento, me anunciaron que había un grupo de jovenes que me había venido a visitar. Eran seis o siete muchachos entre los que se destacaba uno de pelo muy rubio, ojos azules y tez bien morena. Tendría 14 o 15 años y recuerdo claramente que tenía unos zapatos muy grandes, sin cordones. ´¿ Tú no te acuerdas de mí?, me preguntó él muy sonriente. Sin esperar mi respuesta, que por supuesto era negativa, él se encargó de contestar : ´Yo soy Christian Durand, el hijo de César´. Era imposible que yo lo reconociese. La última vez que lo había visto tenía un poco más de dos años.
Fue una situación muy emotiva, lo miré fijo y nos dimos un gran abrazo... Conversamos un rato y me enteré de que Luz, su madre, al poco tiempo de morir César, enloqueció por completo y se dedicó a viajar por el mundo...
Christian era prácticamente un huérfano que estaba estudiando en Córdoba. *
Después de ese recital de Córdoba, volví a Montevideo y a los dos meses recibí una carta con un remitente que decía : ´Los amigos de Christian´... Abrí el sobre y en la carta me comentaban, escuetamente, que Christian había muerto. Nunca supe cómo, cuándo, ni de qué murió. Probablemente de la misma enfermedad que su padre. Supe sí, con el tiempo, que lo enterraron junto a él en Lima... Ellos , sus amigos , querían que yo le hiciera una canción.”14
Hoy por primera vez, te escribo y sé que no escribirás.
Un niño como tú, no escribe si no está en el Perú.
Un niño como tú, pequeño y raro niño Christian.
Tu madre loca luz, tu padre, ardiente y frágil varón
Cabían en un cajón, de pino, en tu cuarto de pensión pero no eran así las cosas, cuando te conocí.
Tu pelo de aserrín, tus ojos donde el tiempo se hundío, no están en mi canción, ni tú, volverás nunca al Perú.
Zapatos sin cordón, tan solos, como tuvo tu amor.
La vida te ayudó a morir mimando tu soledad.
En Córdoba no están, tus párpados no pueden estar, un niño como tú, no duerme si no está en el Perú.
Tu madre loca luz, tu padre ardiente y frágil varón, allá en su hondo temor, de ser menos que un niño, te amó; y fue fuego mayor, ardiendo, como un hijo del sol y no sólo te amaba, amaba su color en tu piel.
Y que hoy que te recogió yo sé bien adónde te llevó, tu cuerpo lo sabía, un día volverías con él, y dile a tu papá que yo soy poco y nada también, que quisiera el amor vivir en aquél mundo mejor dile que esta canción los ama más que nunca a los dos.
• La ciudad de Córdoba tiene una larga tradición en recibir estudiantes peruanos.
“ Niño Christian” y “ Dulce Juanita” son dos de los temas más conocidos que, por la tremenda emoción que le provocan, jamás pudo interpretar frente al público. “ Son canciones que están ahí y que no las canto... No las podría cantar porque lloraría si lo hiciera. Y no se puede cantar llorando.” 15
la canción “ Niño Christian fue editada por primera vez en 1979, en México. Fue el cuarto tema del lado B de un álbum que se llamó: milonga de ojos dorados. *
En realidad, a Alfredo le pasaron un dato erróneo: Christian no descansa junto a su padre sino que fue enterrado en la misma ciudad de Córdoba. Carlota Durand hija, de César, hace un recuerdo de quien fue la fuente inspiradora de esta canción:
“ Christian era un chico raro con un coeficiente intelectual altísimo. Le costaba encontrar gente que estuviese a tono con su sintonía. Se aburría mucho en el colegio y con los chicos de su edad. Era muy especial. Recuerdo que mi padre siempre decía : ´Este chico no tiene término medio, o va a ser Einstein, o va a ser un gánster´. Era muy inquieto. Parece que esa vez en Córdoba se identificó mucho con Alfredo, todos los días iba a verlo al hotel. Al poco tiempo murió, fue una muerte muy oscura. Nunca supimos bien que fue lo que pasó...” 16
Unos días antes de su partida definitiva de Lima, César Durand lo llevó a Alfredo a vivir a su casa. Ya en su mente rondaba la idea de volver al Uruguay.
CANTARES DEL ALMA.
Guillermo Pellegrino.
Sobre Niño Christian.
lunes 27 de diciembre de 2010
LOS OLIMAREÑOS. EN EL INGENIO
LOS OLIMAREÑOS. EN EL INGENIO
Cargado por gatodelperro. - Ver los videos de música recién destacados.
EN EL INGENIO.
LOS OLIMAREÑOS.
REPUBLICA ORIENTAL DEL URUGUAY.
M. MATAMOROS.
CUBA.
EDICION
ALFREDO ARRIETA
Para elpueblodetierra.
Nec spe, nec metu
Estados Unidos Mexicanos.
INVIERNO Y FIN
INVIERNO Y FIN
A pocos días de que se termine este año en pleno invierno, que no hace más que joderle los huesos, y cuando viaja en un fantástico caballo se entera de bote pronto de cientos y cientos de imágenes de las que nadie se da cuenta. Y pasan y pasan.
Dicen que azorados acapulqueños en México vieron con los ojos así de grandes que aparecieron así como así los cuerpos de varios descuartizados, estaban pendiendo de un mecate. Los hicieron pedacitos como si hubieran sido castigados por Dexter. Dicen los costeños que inclusive les cortaron los huevos y se los metieron en la boca. No quiero ver, no quiero ver dice la fría . ¿Y como se oculta la maldad , de qué forma la metemos en un cajón en donde se guarden los horrores propiciados por cada cabeza infame?.
Hablando de esto,
Por la mañana bajo de mi caballo y descubro en este viaje de imágenes que unas personas en un sitio llamado Narvarte se amarraron a unas palmeras porque enfrente de ellas vienen las máquinas del progreso. Su gobierno, el de estas personas muestra la forma de convencer y se olvida de que estos son sus gobernados. Entonces enfundados en su bandera de legales les manda las máquinas , les destruye su forma de vivir y para que no queden dudas también les manda la fuerza pública.
Bajó del corcel de Quijote y no tiene ninguna necesidad de andar recitando frases de Cervantes para hacerse el que sabe mucho.
Su caballo se llama Pepe y lo bautizó de esta manera porque Pepe es su mejor amigo.
Le dice que espere y entra a una casa en donde hay un desorden espectacular, la casa se llama La ciudad del negocio.
Un hombre de alguna asociación ciudadana dice por la televisión que han recibido en su sitio web una cifra negra más de 350 mil llamadas nocivas. Otro dice que sabía de la violencia que se está ejerciendo en la ciudadanía consideraba a la capital de su país como tranquila. Esto fue hasta que lo extorsionaron. Descubrió la verdad de la verdad, la cream de la cream.
En el desorden de esta casa hay una mujer que usted la recuerda jovencita o cuando menos de 35 años . Ahora lleva las manos arrugadas y el cuerpo enjuto como si fuera una de esas viejas putas de aquella zona roja de Morelos a la que le decían la huerta.
Nunca fue hasta allá porque cada vez que le proponían el tema su corazón lo mismo que su culo comenzaban a temblarle. Y no vaya usted a creer que era porque la tuviera chica o que fuera en putón del barrio. No. Le causaba un gran miedo el llegar a esos lugares. El saber que en los locales mal pintados pendería un foco con cagadas de mosca. Luego en una mesa que proporcionaba una cervecería . Usted se sentaba y las putas mal pintadas como si requierieran amor , lo acosarían hasta que usted las besara y luego una de ella le metiera la mano y le extrajera los billetes para ser comprada. Y ver lo barato de sus ropas , y su tristeza oculta , y la mirada penetrante de su querendón que la observaba a la distancia y que se ocultaba como un coyote bajo un sombrero de gánster.
Y luego un contrahecho que lleva un cigarro a medio prender , su labio con un fuego o herpes que sacó por besar a tanta y tanta puta. Usted no quiere ser un enfermo de purgación ni que tenga que darle explicaciones a un doctor sobre su vergüenza . ¿ Como le diría que introdujo su fierro en una morena de Cuautla , que no pudo evitarlo porque la sangre ya se le había subido . Y que a usted le repugna hacerlo sin condón. Y luego se acuerda de las palabras de un actor mexicano que dijo sin freno que a él le daban asco las vaginas. Ver esa cavidad profunda, negra, llena de pelo negro. Cuanto horror dijo él.
¿ Como aclararle a galeno que lo que más le gusta en la vida es follar y follar hasta quedarse tembloroso y turulato?.
La mujer lleva un vestido que parece sacado de la época del charlestón. Ella se vino desde Guadalajara España, y llegó a Madrid con la intención de salir de pobre y se buscó un macho potente y adinerado. Luego utilizó su mieles de las partes bajas y logró con esto disolver a la mujer anterior.
Ahora la mira enjuta, vieja y en el olvido profundo. Pero no hay que alegrarse Dios siempre castiga y la maldad como el crimen nunca perdura.
Dice Norberto Rivera en su charla de los domingos que las familias se encuentran destrozadas, que incluso a los criminales y ratas los cobijan pues ellos son los provedores de sus mezquindades.
Y usan puñales , y usan la autoridad o la ley según sea y despojan y roban, y matan y roban. Son viles en el discurso y se rien y rien. Piensan en sus adentros que no hay delito; ellos son la ley…..
Original de Alfredo Arrieta
Para elpueblodetierra.
Nec spe, nec metu
27 de diciembre. De 2010.
Estados Unidos mexicanos.
Entrevista de Joan Manuel Serrat en el Telediario TD2 parte 1-- RTVE.es3.wmv XANADUENDE 65 vídeos Suscribirse
ENTREVISTA A JOAN MANUEL SERRAT EN TELE DIARIO. TVE.
xanaduende
EL CONSORSIO. SON DE LA LOMA
SON DE LA LOMA.
EL CONSORSIO.
ESPAÑA.
MIGUEL MATAMOROS.
CUBA.
EDICICON
ALFREDO ARRIETA
Para elpeueblodetierra
Nec spe, nec metu
Estados Unidos Mexicanos.
ATAHUALPA YUPANQUI. DOÑA GUILLERMA
DOÑA GUILLERMA.
ATAHUALPA YUPANQUI.
MUSICA POPULAR DE LA REPUBLICA ARGENTINA.
EDICION
ALFREDO ARRIETA
Para elpueblodetierra.
Nec spe, nec metu
Estados Unidos Mexicanos.
CUMPLE AÑOS DE SERRAT 27 DE DIC.
CUMPLEAÑOS DEL COMPOSITOR BARCELONÉS JOAN MANUEL SERRAT.
27 DE DICIEMBRE DE 1943.
FELICITACIONES POR UN AÑOS MÁS.
Elpueblodetierra.
domingo 26 de diciembre de 2010
MUR DE hule, HALCON ELÈCTRIC, HOTEL DE LUXE, TRENET, GUÀRDIES, WERNER HERZOG
MUR DE hule, HALCON ELÈCTRIC, HOTEL DE LUXE, TRENET, GUÀRDIES, WERNER HERZOG
MUR DE hule, HALCON ELÈCTRIC.
Vostè es troba situat davant d'un mur d'hule escuma. Els que ha construït l'home són res. El de Berlín i la muralla són res davant d'aquesta immensitat. S'eleva com cinc mil metres des d'on està aturat.
De l'altre costat apareix una cara enganxada al hule. Escolta un crit d'ajuda. Aquest deu ser alemany o iranià. Sàpiga Déu.
El mur de goma es bressola com si un terratrèmol fes aquest efecte. La cara es fa noia i una altra més, demanen ajuda diuen que són la humanitat i que no hi ha sortida.
Més tard es troba en una alçada blau. Vostè forma part d'una banda de falcons elèctrics. Ells mengen energies solars. Giren en el seu espai i es troben a l'espera d'actuar.
El falcó més gran té uns ulls de vidre que es prenen i s'apaguen. Posseeix unes urpes de vidre que a més té un mecanisme que el fa més fàcil destruir el que agafa.
Aquest espècimen és el que ordena. En un llenguatge incomprensible de senyals i petits esgarips li indica als altres que és hora.
Es llancen com fletxes a la recerca de preses.
Les cares per la seva banda gim i es lamenten en tots els idiomes. Diuen els molt fills de puta que ara sí marxessin com s'ha de marxar. Vostè és el falcó i no està disposat a xantatges ni lloriqueros. La humanitat és reptant, hipòcrita, vil i servil ....
Els milers falcons es llancen sobre les cara de condó i els piquets, els claven les ungles i els estripen els seus cossos. No importa la raça. Per als falcons són només carn. I ells són aus de rapinya ... ...
En el somni següent, és a dir el de ahir a la nit 25. Us trobeu en els patis d'un hotel de luxe. Es pot apreciar la seva letretro de llums multicolors: Camí Reial ... .... En xerrada amena conjuntament amb un grup de persones vostè els diu que no entén com és possible que per tot arreu a on mira hi ha estrangers. Ells vienene i consumeixen. I sense més viuen en departaments de luxe a Polanco o en Garza García.
El que passa li diu un savi de les finances, una vaca sagrada de l'economia que ells són previsors. Fan els seus negocis en altres llocs i després ve a invertir els resultats econòmics de les seves gestes.
Davant de vostè hi ha una font on brolla un raig o torrent d'aigua blanca que es combina a estones amb una llum blava que brolla d'un focus col.locat dins de la font.
D'unes de les voreres de l'estacionament surt a peu l'ex candidat socialista. Camina amb els seus sabates noves. En veure'l aprofita l'oportunitat per cridar merda i mitja: Primer li diu davant de tots que és un esquerrà de caca. Després li diu que si és un lluitador social hauria de viure en un campament enllà en la colònia perduda i no en un hotel cobert d'or.
L'home baixa el cap en un intent de passar desaprecibido o fer-se pendejo però no ho aconsegueix. El mal ja està fet. A més li diu que l'estona pujarà al seu blog i parlés de les maneres que té de viure enganyant als ximples ....
No diu més i en mirar de reüll ve entrant per aquest mateix pati un carret o tren de formes diminutes. En ell viatja una comitiva de polítics.
Són com cinquanta. Ells viatgen en aquest trenet. La màquina s'atura. I al primer que descobreix és a Felipe Calderón. Al veure-ho. Vostè va a un restarurant que està ubicat a la planta baixa d'hotel. Entra precipitadament i li diu a la cambrera que li serveixi un cafè instantani. La dona obeeix el seu ordre i s'acosta a la seva taula. Li serveix en una tassa petita tan petita, com aquelles on la seva germana jugava a la caseta. Vostè li insisteix que li serveixi cafè però en una tassa més gran. La dona li diu novament que en aquest lloc va regularment el president i que com ell és una persona no gaire alta llavors els estris han d'estar a la seva perspectiva.
Entra el tumult i un grapat de persones agraïdes o més aviat servils, li fan tot tipus de caravanes. Enmig d'aquest mar entra Raúl a qui també li agrada prendre cafè. No ho pot fer perquè el local s'omple i és tret literalment en camines.
Penetra per una porta. Vostè és una mena de guàrdia. Un home molt alt intenta entrar però se li impedeix per un altre senyor. Aquest li diu que ell viu a la punta d'aquest terreny. I que l'única manera d'arribar és per aquesta porta.
La porta es tanca i torna novament a tocar. És el mateix però vestit amb diferent roba. Novament se li posa obstacles.
Per tercera ocasió l'home toca.
En veure tants rebuigs vostè que és volàtil li obre una porteta de costat dret i l'home entra, li dóna un paper i es va al seu lloc a la vora o en la vora de la vida ....
En una casa pintada de rosa, hi ha un home que va matar la seva mare.
Va buscar un sabre japonès. Va viatjar a on crien estruços. Li va enterrar o traspassar a la seva mare amb aquesta arma. Als policies de San Diego els manava pots de civada i deia que l'home de l'etiqueta era Déu. I que aquest li parlava.
Tenia dos ostatges a casa, eren diversos Flamingos. I buscava senyals divins a tot arreu.
Viatjava a Tijuana Mèxic perquè els mariachis de BC li toquessin alguna cançó de Chabela Vargas. En aprendeherlo Wiliam Dafoe, li diu que esbrini que va ser el que va passar amb la seva pilota de bàsquet bol que va deixar damunt de la branca d'un arbre en una via ràpida de San Diego ...
Original d'Alfredo Arrieta
Per elpueblodetierra.
Nec spe, nec metu
Estats Units Mexicans.
26 des 2010.
MURO DE HULE, HALCON ELECTRICO, HOTEL DE LUJO,TRENECITO, GUARDIAS, WERNER HERZOG
MURO DE HULE, HALCON ELECTRICO.
Usted se encuentra situado frente a un muro de hule espuma. Los que ha construido el hombre son nada. El de Berlín y la muralla son nada ante esta inmensidad. Se eleva como cinco mil metros desde donde está parado.
Del otro lado aparece una cara pegada al hule. Escucha un grito de ayuda. Este debe de ser alemán o iraní . Sepa Dios.
El muro de goma se mece como si un terremoto hiciera ese efecto. La cara se hace chica y otra más , piden ayuda dicen que son la humanidad y que no hay salida.
Más tarde se encuentra en una altura azul. Usted forma parte de una banda de halcones eléctricos. Ellos comen energías solares. Giran en su espacio y se encuentran a la espera de actuar.
El halcón más grande tiene unos ojos de vidrio que se prenden y apagan. Posee unas garras de cristal que además tiene un mecanismo que le hace más fácil destruir lo que agarra.
Este espécimen es el que ordena . En un lenguaje incomprensible de señales y pequeños graznidos le indica a los demás que es hora.
Se lanzan como flechas en busca de presas.
Las caras por su parte gimen y se lamentan en todos los idiomas . Dicen los muy hijos de puta que ahora sí marcharan como se debe de marchar. Usted es el halcón y no está dispuesto a chantajes ni lloriqueros . La humanidas es rastrera , hipócrita , vil y servil….
Los miles halcones se lanzan sobre las cara de condón y los piquetean, les clavan sus uñas y les desgarran sus cuerpos. No importa la raza. Para los halcones son solo carne. Y ellos son aves de rapiña……
En el sueño siguiente , es decir el de anoche 25. Usted se encuentra en los patios de un hotel de lujo . Se puede apreciar su letretro de luces multicolores : Camino Real……. En charla amena conjuntamente con un grupo de personas usted les dice que no entiende como es posible que por todas partes a donde mira hay extranjeros. Ellos vienene y consumen. Y sin más viven en departamentos de lujo en Polanco o en Garza García.
Lo que sucede le dice un sabio de las finanzas, una vaca sagrada de la economía que ellos son previsores. Hacen sus negocios en otros lugares y después viene a invertir los resultados económicos de sus hazañas.
Enfrente de usted hay una fuente en donde brota un chorro o torrente de agua blanca que se combina a ratos con una luz azul que brota de un foco colocado dentro de la fuente.
De unas de las aceras del estacionamiento sale a pie el ex candidato socialista. Camina con sus zapatos nuevos. Al verlo aprovecha la oportunidad para gritarle mierda y media: Primero le dice enfrente de todos que es un izquierdista de caca. Luego le dice que si es un luchador social debería de vivir en un campamento allá en la colonia perdida y no en un hotel cubierto de oro.
El hombre baja la cabeza en un intento de pasar desaprecibido o hacerse pendejo pero no lo logra. El daño ya está hecho. Además le dice que al rato subirá a su blog y hablara de las maneras que tiene de vivir engañando a los tontos….
No dice más y al mirar de reojo viene entrando por ese mismo patio un carrito o tren de formas diminutas . En él viaja una comitiva de políticos.
Son como cincuenta . Ellos viajan en ese trenecito . La máquina se detiene. Y al primero que descubre es a Felipe Calderón. Al verlo. Usted corre a un restarurante que está ubicado en la planta baja de hotel . Entra apresuradamente y le dice a la mesera que le sirva un café instantáneo . La mujer obedece su orden y se acerca a su mesa . Le sirve en una tacita tan pequeña , como aquellas en donde su hermana jugaba a la casita . Usted le insiste en que le sirva café pero en una taza más grande . La mujer le dice nuevamente que en ese lugar acude regularmente el presidente y que como él es una persona no muy alta entonces los utensilios deben de estar a su perspectiva.
Entra el tumulto y un puñado de personas agradecidas o más bien serviles , le hacen todo tipo de caravanas . En medio de ese mar entra Raúl al que también le gusta tomar café . No lo puede hacer porque el local se llena y es sacado literalmente en andas.
Penetra por un portón. Usted es una especie de guardia .Un hombre muy alto intenta entrar pero se le impide por otro señor. Este le dice que él vive en la punta de ese terreno. Y que la única manera de llegar es por esa puerta.
La puerta se cierra y vuelve nuevamente a tocar. Es el mismo pero vestido con diferente ropa. Nuevamente se le pone obstáculos.
Por tercera ocasión el hombre toca.
Al ver tantos rechazos usted que es volátil le abre una puertecita de lado derecho y el hombre entra, le da un papel y se va a su sitio en la orilla o en el borde de la vida….
En una casa pintada de rosa, hay un hombre que mató a su madre.
Buscó un sable japonés. Viajó a donde crían avestruces. Le enterró o traspasó a su mamá con esa arma. A los polícias de San Diego les mandaba botes de avena y decía que el hombre de la etiqueta era Dios. Y que este le hablaba.
Tenía dos rehenes en su casa , eran varios flamingos. Y buscaba señales divinas en todas partes.
Viajaba a Tijuana México para que los mariachis de BC le tocaran alguna canción de Chabela Vargas . Al aprendeherlo Wiliam Dafoe, le dice que averigue que fue lo que pasó con su balón de básquet bol que dejó encima de la rama de un árbol en una vía rápida de San Diego…
Original de Alfredo Arrieta
Para elpueblodetierra.
Nec spe, nec metu
Estados Unidos Mexicanos.
26 de diciembre de 2010.
viernes 24 de diciembre de 2010
Luis Bordon - Jingle Bells (Villancicos Navideños Paraguay)
Luis Bordon - Jingle Bells (Villancicos Navideños Paraguay)
FELIZ NAVIDAD A TODA LA HUMANIDAD¡.....
El pueblodetierra les desea.
Gatodelperro
AMALAYA EL CIELO. ATAHUALPA YUPANQUI
AMALAYA EL CIELO.
ATAHUALPA YUPANQUI.
MUSICA POPULAR DE LA REPUBLICA ARGENTINA.
EDICION
ALFREDO ARRIETA
Para elpueblodetierra.
Nec spe, nec metu
Estados Unidos mexicanos.
ATAHUALPA YUPANQUI. LE TENGO RABIA AL SILENCIO
LE TENGO RABIA AL SILENCIO.
ATAHUALPA YUPANQUI.
MUSICA POPULAR DE LA REPUBLICA ARGENTINA.
EDICION
ALFREDO ARRIETA
Para elpueblodetierra.
Nec spe, nec metu
Estados Unidos Mexicanos.
jueves 23 de diciembre de 2010
LOS OLIMAREÑOS. CANDOMBE MULATO
Watch CANDOMBE MULATO in Music | View More Free Videos Online at Veoh.com
LOS OLIMAREÑOS.
CANDOMBE MULATO.
MUSICA POPULAR DE LA REPUBLICA ORIENTAL DEL URUGUAY.
EDICION
ALFREDO ARRIETA
Para elpueblodetierra.
Nec spe, nec metu
CAMBALACHE - JOAN MANUEL SERRAT
CAMBALACHE.
DISCEPOLO.
INTERPRETE
JOAN MANUEL SERRAT.
EDICION
mcarmenmartinez19
LOS OLIMAREÑOS. TIERRA NEGRA.
TIERRA NEGRA.
MUSICA POPULAR DE VENEZUELA.
INTERPRETES.
LOS OLIMAREÑOS.
REPUBLICA ORIENTAL DEL URUGUAY.
EDICION
ALFREDO ARRIETA
Para elpueblodetierra.
NEC SPE, NEC METU
Estados Unidos Mexicanos
SI TÚ ME QUIERES MATAR COMO VA NO LE TEMO A LA MUERTE, ALCALDE DE SAN MARTIN TEXMELUCAN Y LA TRANSPARENCIA , ANNETTE .
SI TÚ ME QUIERES MATAR COMO VA NO LE TEMO A LA MUERTE, ALCALDE DE SAN MARTIN TEXMELUCAN Y LA TRANSPARENCIA , ROSE .
En octubre pasado hubo una discusión entre un originario de Centro América y un mexicano de muchos guevos . El hondureño le retó a que le disparara. Acto seguido el mexicano cuarentón accionó su pistola en pleno Buenavista, sitio concurrido en la ciudad de México que no fue obstáculo para que la violencia se presentara.
Dicen que en el frío de la noche por los rumbos de Tlalpan otro hombre recibió un balazo en la cabeza por lo que se deduce que esta persona ya no podrá pensar.
Ayer por la mañana o tarde en una nota insólita en donde la trasparencia que tú solicitas ciudadano se da sin más :
En un acto de presencia en la zona de la explosión en San Martín Texmelucan se presentó el Secretario de Salud Córdoba acompañado del presidente municipal. En el tiempo de saludar un hombre comenzó a reclamarle al munícipe Noé sobre las pérdidas que había tenido. El presidente enfundado en su chamarra de cacique , manoteó y otro colocado atrás de él también lo hizo. El hombre que reclamaba le dijo que sus pérdidas ascendían a más de 15 mil pesos.
Acto seguido el político anafabeto le dió la orden al que le cuidaba las espaldas, también analfabeto y sin más, enfrente de las cámaras de televisión extrajo de su chamarra un grueso fajo de billetes y comenzó a contarlos. Después se los entregó al afectado y fue que otro también se dijo con pérdidas. Volvió a sacar dinero y también se lo entregó. Como si el dinero publico se debiera de ejercer de esta manera a discreción y a quién sea con tal de que se calle.
No fue necesario partidas presupuestales, ni documentos de por medio , o que los perdedores por la explosión se integraran a un padrón de danmificados nó. El dinero publico ejercido a voluntad y porque yo quiero. Todo esto ante los ojos de estupor del Secretario de Salud que prefirió salir de la toma televisiva no vaya a ser que a él también le hubieran entregado sus quince mil.
Cuando tomó posesión de su cargo dijo que sería un presidente del pueblo, ahora se siente el monarca rey o jefecillo absoluto. ¿Imagínese usted ciudadano encuerado si esto es lo que hace una administración chiquita qué no harán las grandes?....
Por otra parte Manuel Ojeda se encuentra recargado en una pared . Le dan la instrucción para comenzar una escena . Aparece una actriz a la que le jincaron un hijo fuera de matrimonio y le comienza a reclamar por ciertas actitudes dentro de la trama. Manuel, serio, con ojos profundos acomoda las palabras en su pensamiento. Súbitamente se le cae la peluca y todos comienzan a reír…
Entra usted a un salón y en una pantalla magnífica aparece el rostro de una mujer llamada Rose . Ella canta y cuando menos lo hace mejor que miss Universo .
Presenta su CD, en donde se puede ver el contenido:
1.Soy tu puta.
2.mientras me la metes.
3.abierta de patas.
4.-cuanto pujas
5.tu picador.
6.meteme las bolas.
7.¿me bajas los calzones?.
8.Más más más.
9. Marica.
Y jadeos……
Original de Alfredo Arrieta
Para elpueblodetierra.
Nec spe, nec metu
23 de diciembre de 2010.
Estados Unidos Mexicanos.
miércoles 22 de diciembre de 2010
LOS FOLKLORISTAS. CHACHA MULATO
CHACHA MULATO.
LOS FOLKLORISTAS.
MEXICO.
MUSICA POPULAR DE LA REPUBLICA ORIENTAL DEL URUGUAY.
EDICION
ALFREDO ARRIETA
PARA elpueblodetierra.
Nec spe, nec metu
Estados Unidos Mexicanos.
JUAN FARFAN LAS TRAGEDIAS DE LA VIDA
LAS TRAGEDIAS DE LA VIDA.
JUAN FARFAN
VEREDAS DEL CARACOL.
GOBERNACION DE ARAUCA.
COLOMBIA.
EDICION
ALFREDO ARRIETA
Para elpueblodetierra.
Nec spe, nec metu
Estados Unidos Mexicanos.
Joan Manuel Serrat - Romance de Curro "el Palmo"
ROMANCE DE CURRO EL PALMO.
JOAN MANUEL SERRAT.
jaumequalsevol.
JOAN MANUEL SERRAT , TE GUSTE O NO
TE GUSTE O NO.
JOAN MANUEL SERRAT.
MUSICA POPULAR DE BARCELONA ESPAÑA.
ifarac
Joan Manuel Serrat - Poema de amor
POEMA DE AMOR.
JOAN MANUEL SERRAT.
INTERPETADO EN IDIOMA PORTUGUES.
SONEROS CLASICOS DEL CARIBE. PAPA MONTERO.
PAPA MONTERO.
SONEROS CLASICOS DEL CARIBE.
MUSICA POPULAR DE CUBA.
EDICION
ALFREDO ARRIETA
Para elpueblodetierra.
Nec spe, nec metu
Estados Unidods Mexicanos.
VERSO DE ALFREDO ZITARROSA.
Si yo no tengo razón que me lo diga la gente; hemos visto al presidente hablar por televisión...
Yo lo vi en una ocasión, ya casi de madrugada; del pueblo no dijo nada; dijo que habían locos que son malos, pero pocos y se las tiene jurada.
Alfredo Zitarrosa.
Milonga de contrapunto.
Yo lo vi en una ocasión, ya casi de madrugada; del pueblo no dijo nada; dijo que habían locos que son malos, pero pocos y se las tiene jurada.
Alfredo Zitarrosa.
Milonga de contrapunto.
martes 21 de diciembre de 2010
ALFREDO ZITARROSA. Doña Soledad.
DOÑA SOLEDAD.
ALFREDO ZITARROSA.
REPUBLICA ORIENTAL DEL URUGUAY.
EDICION
ALFREDO ARRIETA
Para elpueblodetierra.
Nec spe, nec metu
Estados Unidos Mexicanos.
DAMASO FIGUEREDO. LLANERO NACE DE PIE
LLANERO NACE DE PIE.
DAMASO FIGUEREDO.
MUSICA POPULAR DE VENEZUELA,.
EDICION
ALFREDO ARRIETA
Para elpueblodetierra
Nec spe, nec metu
Estados Unidos mexicanos.
NO SOY UN FRITO
NO SOY UN FRITO.
JOSE GAMEZ.
MUSICA POPULAR DE LA REPUBLICA BOLIVARIANA DE VENEZUELA.
EDICION
ALFREDO ARRIETA
Para elpueblodetierra.
Nec spe, nec metu
Estados Unidos Mexicanos.
CUARTETO ZITARROSA. LOS EJES DE MI CARRETA
LOS EJES DE MI CARRETA.
CUARTETO ZITARROSA.
REPUBLICA ORIENTAL DEL URUGUAY.
DE ATAHUALPA YUPANQUI.
ARGENTINA.
EDICION
ALFREDO ARRIETA
Para elpueblodetierra.
Nec sé, nec metu
Estados Unidos Mexicanos.
MARIEL TRIMAGLIO. POR LAS ACEQUIAS.
POR LAS ACEQUIAS.
MARIEL TRIMAGLIO.
MUSICA POPULAR DE LA REPUBLICA ARGENTINA.
SANTA FE.
EDICION
ALFREDO ARRIETA
Para elpueblodetierra.
Nec spe, nec metu
Estados Unidos Mexicanos.
VIVAN LOS EX MISTERIOSOS DESAPARECEDORES
!Vivan los Ex Mist. Desaparecedores!
LA JORNADA.
VIVAN LOS EX DESAPARECEDORES.
Enviado por desempleado en 20/12/2010 14:03
Da gusto saber que haigan personas como estos ex misteriosos desaparecedores, que con valentia nos dan el ejemplo a seguir, para rescatar a nuestro Mexico de estas porquerias ratas asesinas,politicos mafiosos. Yo voy a empezar en mi pueblo a organizar a mis vecinos, presidente municipal que no sirva, sacarlo, y poner nosotros mismos a gente que se comprometa a apoyarnos en mi pueblo, gente que sea reconocida por la mayoria de mi pueblo como gente honrada y honesta. Y si los ex M. Desaparecedores convocan a echar chingasos, con mucho gusto estoy dispuesto a formar parte en las filas de la rebeldia, por que yo quiero un Mexico mejor para mis hijos. Cuando quieran M.Desaparecedores, nomas digan, juntare a mis primos, vecinos y gente de mi pueblo pa partirle la madre a este pinche gobierno, que ya estamos hasta la madre de tantas injusticias. Se que algunos se van a reir de mis comentarios, pero estoy 100 por ciento seguro que son los que apoyan a este maldito Gobierno,lameguevos,agachados.
Nota:
Este mensaje lo encontré. Es una de las múltiples respuestas de cualquier mexicano.
Hay les dejó el gallo muerto.....
CUARTETO ZITARROSA. ALFREDIANAS
CUARTETO ZITARROSA.
ALFREDIANAS.
MUSICA POPULAR DE LA REPUBLICA ORIENTAL DEL URUGUAY.
EDICION
ALFREDO ARRIETA
Para elpueblodetierra.
Nec spe, nec metu
Estados Unidos Mexicanos.
PALACIO PASTEL, PANTEON ROCOCÓ, EDIFICIO CAFÉ, MANEJAR DORMIDA.
PALACIO PASTEL, PANTEON ROCOCÓ, EDIFICIO CAFÉ, MANEJAR DORMIDA.
Un poco antes de adentrarse al sueño, al lugar donde la vida vale algo, se topa con que un senecto, aparece en Mercedes Benz, bendice a Dios y a la virgen , habla como Quijote y le lleva rosas a su amor. A nadie importó que ayer mismo subieran dos a un transporte público y con lujo de mentadas despojaran a los pasajeros de sus pertenecias.
En el imperio donde todo sirve, acude a un panteón. Es un sitio desconocido que le llama la atención.
Al entrar, una puerta finamente tallada con motivos franceses. Hay dos personas que le invitan a pasar. Es como un viaje en donde podrá conocer un tipo de arquitectura amén de saber quienes son los muertos afortunados que moran ahí.
Le dicen que hay una puerta , la primera . Antes de penetrar, mira una tumba árabe, es un mausoleo de mármol de calidad suprema. El valor de esta edificación debe de ser incuantificable. No sabe cuanto valga el que ahí descansa eternamente.
Penetra por la puerta y en su interior, se pueden ver figuras que penden de los muros, flores de piedras preciosas tales como diamantes y hasta rubiés. Es como un museo de muerte, de fina factura en donde le dicen que hasta el vivir en la muerte tiene su factura.
Quien decidió esta construcción debe de haber sido un magnate, un individuo acostumbrado al lujo , decidido al desprecio a los demás , y tratando con soberbia a los desvalidos.
Su rostro presenta una satisfacción por tan bellos trabajos.
Incluso piensa que su muerte o la muerte de todos debería ser linda, capaz de ser de reconfortante. Un lugar en donde los muertos estén en máximo confort. Pero como dice Diego mientras un campesino no valga lo mismo que un político mexicano no habrá justicia.
Acabada esta situación, se desplaza a un Palacio edificado en tonos pastel. Es igual de lujoso que el panteón. Al penetrar unos hombres con pelucas como en los tiempos de Luis 16, le dicen que se recueste sobre un mueble que parece cama pequeña. Lo hace de esta forma pero de una manera rápida. Sólo lleva la camisa de la pijama, en lo de abajo va encuerado y sin calzones. Se mete en una sábana de seda que nunca usó. En ese momento se escenifica una obra teatral. Salen muchas mujeres ataviadas como si fueran muñecas de pastel . Bailan un vals originario de Austria . Se mueven lentamente pausado . En un extremo del salón lleva la orquesta un hombre bigotón y con sombrero . Un mozo con guantes blancos se le acerca y le dice señor Straus.
También en donde esta acostado se lleva a cabo otra representación de máscaras . Le ofrecen una y la rechaza. El motivo que les explica es que nunca fue hipócrita y que como no fue ni es un ser despiadado , no necesita agradecer a Dios mientras con la cara de diablo oculto hago los peores males. Un hombre con la máscara de un chivo le dice que por ser un hombre sincero en donde crece la palma usted es un hombre encuerado. ¡ ¡Mírese guei anda hasta sin calzones…
Es que la verdad no concibe ni ha sido su motivo andar por la vida robando al prójimo, chingando a quién sea, haciéndola de leguleyo para favorecer al poderoso y luego sonreír. Ya los verá en la tumba, con sus mausoleos de oro pero podridos por dentro.
Sube por una de las escalinatas y un hombre pasa a su lado. Lee en voz alta poemas de Bécker. Usted mira un jarrón que lleva una etiqueta que dice Persia.
Hay una cierta satisfacción por este sueño. A pesar de que no hubo alimentos, solo culturales, ha sido un sueño positivo que le dejó momentos gratificantes.
Sale para sentarse y justamente enfrente hay la fachada de un edificio café, que de inmediato le lleva al primer mundo. Su entusiasmo decae cuando pasa un naco en camioneta con la música a volúmen alto de Marco Antonio Solís. Estos gueyes no se educan. No es el primer mundo.
Por ultimo antes de que el frío arrecie viaja en un camión negro de los que llevan materiales para la construcción. Curiosamente es la fría quién maneja. En la realidad no sabe ni meter primera ni para qué chingados sirve el cluth. La fría llevó una jornada de trabajo muy dura; eso dijo.
Maneja de bajada por un paso a desnivel. Usted al lado, recargado sobre el vidrio. Se entretiene con los árboles y trata de identificar su especie : Olivos , quebrachos ,Sauces ,Alerces , Pinos , robles , y otros más …
La fría se queda dormida y el camión colea como si fuera toro de los llanos colombianos. Le da un golpe en la mejilla y ella controla nuevamente el volante . No mames le dice a la fría ya casi nos llevas al panteón rococó y de allá vengo…..
Original de Alfredo Arrieta
Para elpueblodetierra.
Nec spe, nec metu.
21 de diciembre de 2010.
Estados Unidos Mexicanos.
Un poco antes de adentrarse al sueño, al lugar donde la vida vale algo, se topa con que un senecto, aparece en Mercedes Benz, bendice a Dios y a la virgen , habla como Quijote y le lleva rosas a su amor. A nadie importó que ayer mismo subieran dos a un transporte público y con lujo de mentadas despojaran a los pasajeros de sus pertenecias.
En el imperio donde todo sirve, acude a un panteón. Es un sitio desconocido que le llama la atención.
Al entrar, una puerta finamente tallada con motivos franceses. Hay dos personas que le invitan a pasar. Es como un viaje en donde podrá conocer un tipo de arquitectura amén de saber quienes son los muertos afortunados que moran ahí.
Le dicen que hay una puerta , la primera . Antes de penetrar, mira una tumba árabe, es un mausoleo de mármol de calidad suprema. El valor de esta edificación debe de ser incuantificable. No sabe cuanto valga el que ahí descansa eternamente.
Penetra por la puerta y en su interior, se pueden ver figuras que penden de los muros, flores de piedras preciosas tales como diamantes y hasta rubiés. Es como un museo de muerte, de fina factura en donde le dicen que hasta el vivir en la muerte tiene su factura.
Quien decidió esta construcción debe de haber sido un magnate, un individuo acostumbrado al lujo , decidido al desprecio a los demás , y tratando con soberbia a los desvalidos.
Su rostro presenta una satisfacción por tan bellos trabajos.
Incluso piensa que su muerte o la muerte de todos debería ser linda, capaz de ser de reconfortante. Un lugar en donde los muertos estén en máximo confort. Pero como dice Diego mientras un campesino no valga lo mismo que un político mexicano no habrá justicia.
Acabada esta situación, se desplaza a un Palacio edificado en tonos pastel. Es igual de lujoso que el panteón. Al penetrar unos hombres con pelucas como en los tiempos de Luis 16, le dicen que se recueste sobre un mueble que parece cama pequeña. Lo hace de esta forma pero de una manera rápida. Sólo lleva la camisa de la pijama, en lo de abajo va encuerado y sin calzones. Se mete en una sábana de seda que nunca usó. En ese momento se escenifica una obra teatral. Salen muchas mujeres ataviadas como si fueran muñecas de pastel . Bailan un vals originario de Austria . Se mueven lentamente pausado . En un extremo del salón lleva la orquesta un hombre bigotón y con sombrero . Un mozo con guantes blancos se le acerca y le dice señor Straus.
También en donde esta acostado se lleva a cabo otra representación de máscaras . Le ofrecen una y la rechaza. El motivo que les explica es que nunca fue hipócrita y que como no fue ni es un ser despiadado , no necesita agradecer a Dios mientras con la cara de diablo oculto hago los peores males. Un hombre con la máscara de un chivo le dice que por ser un hombre sincero en donde crece la palma usted es un hombre encuerado. ¡ ¡Mírese guei anda hasta sin calzones…
Es que la verdad no concibe ni ha sido su motivo andar por la vida robando al prójimo, chingando a quién sea, haciéndola de leguleyo para favorecer al poderoso y luego sonreír. Ya los verá en la tumba, con sus mausoleos de oro pero podridos por dentro.
Sube por una de las escalinatas y un hombre pasa a su lado. Lee en voz alta poemas de Bécker. Usted mira un jarrón que lleva una etiqueta que dice Persia.
Hay una cierta satisfacción por este sueño. A pesar de que no hubo alimentos, solo culturales, ha sido un sueño positivo que le dejó momentos gratificantes.
Sale para sentarse y justamente enfrente hay la fachada de un edificio café, que de inmediato le lleva al primer mundo. Su entusiasmo decae cuando pasa un naco en camioneta con la música a volúmen alto de Marco Antonio Solís. Estos gueyes no se educan. No es el primer mundo.
Por ultimo antes de que el frío arrecie viaja en un camión negro de los que llevan materiales para la construcción. Curiosamente es la fría quién maneja. En la realidad no sabe ni meter primera ni para qué chingados sirve el cluth. La fría llevó una jornada de trabajo muy dura; eso dijo.
Maneja de bajada por un paso a desnivel. Usted al lado, recargado sobre el vidrio. Se entretiene con los árboles y trata de identificar su especie : Olivos , quebrachos ,Sauces ,Alerces , Pinos , robles , y otros más …
La fría se queda dormida y el camión colea como si fuera toro de los llanos colombianos. Le da un golpe en la mejilla y ella controla nuevamente el volante . No mames le dice a la fría ya casi nos llevas al panteón rococó y de allá vengo…..
Original de Alfredo Arrieta
Para elpueblodetierra.
Nec spe, nec metu.
21 de diciembre de 2010.
Estados Unidos Mexicanos.
lunes 20 de diciembre de 2010
CASTA PALOMA
CASTA PALOMA.
MUSICA ´POPULAR DE LA REPUBLICA DE VENEZUELA.
EDICION
ALFREDO ARRIETA
Para elpueblodetierra.
Nec spe, nec metu
EPÍLEG D'UNA DESAPARICIÓ
dilluns 20 desembre 2010
EPÍLEG d'una desaparició.
EPÍLEG D'UNA DESAPARICIÓ (text íntegre)
Llegeix el comunicat difós per un grup de desconeguts que s'identifica com els "ex misteriós desaparecedores", en què asseguren que Diego Fernández de Cevallos serà alliberat en els pròxims dies.
EPÍLEG D'UNA DESAPARICIÓ
MILENIO.COM
Primera de tres.
Els clàssics no van establir cap principi que prohibís matar, van ser els més compassius de tots els homes, però veien davant seu enemics de la humanitat que no era possible vèncer mitjançant el convenciment. Tot l'afany dels clàssics va estar dirigit a la creació de circumstàncies en les quals el matar ja no sigui profitós per a ningú. Van lluitar contra la violència que abusa i contra la violència que impedeix el moviment. No vacil · lar a oposar violència a la violència.
Bertolt Brecht
A Mèxic vivim immersos en un clima de creixent violència destructiva que les màfies del govern permeten i fomenten, perquè només així poden ocultar la sistemàtica repressió, tractar de controlar el descontentament social i impedir, de moment, que es generalitzi la lluita popular. Les formes de la violència són cada vegada més cruels i abominables, el conflicte no només ha deixat desenes de milers de persones mortes, sinó terror i incertesa entre els vius. La distància entre el discurs de govern i les pràctiques corruptes que el caracteritzen són una clara mostra de que els més alts funcionaris i les institucions de l'Estat mexicà estan coludidos amb el crim contra qui diuen que estan lluitant.
Aquesta contradicció inicial desencadena una cadena ininterrompuda de mentides difoses àmpliament pels mitjans de comunicació amb els que estan coludidos; aquesta difusió forma part de la violència cultural que promou, legitima i justifica la violència directa que el govern sosté, així com de la violència del fam, l'atur, de la migració, de la delinqüència infantil i juvenil, del tràfic de blanques. En fi, d'aquesta violència silenciosa que obliga a cridar Ja n'hi ha prou!
Veiem dia a dia la impunitat militar, els levantones policials per lliurar víctimes al narco i la convivència evident entre president de la república, governadors, senadors, diputats, jutges, generals i caps policíacs amb els grans capos, fins i tot, és possible afirmar que la alta burocràcia i els sectors reaccionaris de la classe política, són els que formen part de les màfies més criminals al nostre país. La "guerra" que el govern diu sostenir en nom de la pau, no combat l'arrel del problema ni als veritables delinqüents, els de coll blanc, que amb base a fobaproas, rescats empresarials, privatitzacions (concessions de carreteres, contractes secrets del petroli, de fibra òptica i altres recursos naturals) s'enriqueixen i adquireixen la facultat de posar i treure governs.
No obstant això la violència més sofisticada, la que cada dia ens colpeja i potser la que menys reconeixem com violència, és la que sembla no estar de cap persona, és la violència estructural "invisible" presentada sempre com "estralls", "cops" o "crisi internacionals" que semblen mai acabar per Nosaltres poble i que ens són presentades com "avenços". El duopoli televisiu i els governants volen que creguem en els "avenços" i en la "modernitat" mentre hi ha més acomiadaments, menys oportunitats de trobar llocs de treball productius i un salari que cada dia val menys. Aquesta "modernitat" no és amb la que somiem ni la que volem heretar els nostres fills.
La pobresa, per a molts la misèria, és una constant amenaça de mort i és molt més poderosa que tots els grups de sicaris junts, la vida és reduïda a la seva condició de supervivència sense cap possibilitat d'un desenvolupament autènticament humà. Aquestes condicions acosten a milions de persones més a la mort que a la vida i davant d'aquest perill (del qual Ells, els grups privilegiats, es beneficien funcionalitzar la pobresa al màxim) no es trobaran solucions concretes a menys que ho fem nosaltres.
Així, la violència visible-directa, la invisible-estructural (de la qual sembla no haver cap responsable) i la cultural, són promogudes i sustentades pels governs, aquests, no són la representació política de tots els mexicans, sinó els que vetllen per els interessos d'una restringida porció de la població, que privilegien especialment a un restringit nombre de famílies que encapçalen el control del poder, la classe privilegiada, que es fa carn i ossos en un entramat altament sofisticat i eficient de grups i personatges clau, que amb una planificació meticulosa i una llarga carrera, se segueixen posant en posicions estratègiques per continuar beneficiant a costa de tot un país. El govern és mafiós perquè protegeix els interessos dels grans rics, dels amos de tot, dels quals saquegen els nostres recursos naturals i trafiquen amb tot des de persones fins armes, drogues i influències. És un govern que serveix a les màfies aliades al capital transnacional, també mafiós.
Des d'allà operen per dins i per fora de la llei grans interessos econòmics i polítics, en un entramat múltiple de llaços familiars, de compadrazgo, d'arranjaments de conveniència, secrets, pactes, complicitats, beneïts per la cúpula de poder de l'Església catòlica i una certesa que els identifica: pertànyer a un grup definit al qual són lleials, conscients de ser Ells qui tenen el poder i la riquesa repartida entre les seves mans.
Per Nosaltres la violència (la visible i la aparentment invisible) es tradueix en un constant perill de mort, a causa d'una banda, a la intensificació dels conflictes que el saqueig mafiós genera per a obtenir majors guanys, i per un altre de manera quotidiana per les condicions de pobresa i misèria que redueix la vida a una lluita per la supervivència i en caminar diari per un estret passadís de 60 pesos per família, es viu al dia i no hi ha possibilitat de progrés. Vivim en amenaça de mort en tenir accés restringit a l'alimentació, a la salut, als serveis, als drets ia conèixer la justícia. Com així són les coses, ens toca perdre i com ens havíem resignat, deixem de sentir la violència de no poder viure bé. En aquest sentit també Nosaltres vam tornar "normal" la violència, violent no és només el que mostren els morts, violent és també el que amaguem els vius.
La societat mexicana, com podem veure, està dividida en dues: Ells i Nosaltres, Ells rics i Nosaltres pobres, els mons i realitats són totalment oposats però existeixen i es desenvolupen al mateix temps, és la història que Ells difonen com l'evolució d'un sol projecte al qual discursivament pertanyem "per igual i al mateix nivell" tots els mexicans. Ells aplaudeixen els discursos del govern en els quals es fa referència a l'avanç i benestar a Mèxic, ja que els confirmen en el seu nivell de vida que constantment millora (millor alimentació, vestit, educació, salut, béns mobles i immobles, luxes, vacances i descans, etc.), només en el seu tancat cercle el progrés és realitat.
Ells acumulen riquesa per tots els mitjans, uns per la via legal-permissible i altres de forma il.legal-criminal; tots dos són el mateix, ja que sempre tenen la possibilitat (en ser ells els que legislen) de transformar el il.legal en llei i viceversa, en realitat no són estranyes les revelacions que la majoria de les vegades que viuen per acumular riquesa no distingeixen en els seus cercles entre els que "respecten les lleis" i entre els que no ho fan. El que passa és que uns ocupen càrrecs dins de les institucions de l'Estat i poden, des de dins, operar en el seu favor i ser "molt legals". Els interessos polítics i econòmics són dos fronts d'una mateixa estratègia que ve fosa i defensada per la violència. El govern mexicà es sosté amb l'ús legal i il legal de la violència directa i indirecta, estructural i cultural, que el construeixen com a salvaguarda d'una mena de "dimoni" engendrada per si mateix.
Els que encapçalen l'Estat sostenen discursivament que procuren arribar a "la pau perpètua i el benestar" en un futur (que mai arribarà d'aquesta manera), i per aquest fi justifiquen el seu propi exercici de la violència destructiva. Aquesta utopia de la pau estatal, construeix l'argument de legitimitat de la mort en el present. El perill de mort que Nosaltres vivim és producte de l'enfrontament de grups de poder econòmic que lluiten pel poder polític. La seva manera d'actuar dins de l'aparell estatal despersonalitza decisions que repercuteixen en la vida de persones concretes, la decisió burocràtica engrandeix la distància entre el funcionari i la gent del carrer, manejant públicament la ficció que "fan política" amb base a "l' bé comú ", encara que la comunitat estigui exclosa, en tots els sentits, d'aquesta activitat.
Que "el món de la política sempre sinònim de corrupció i injustícia" és una afirmació comú que sintetitza el sentiment generalitzat i que l'estructura estatal i els seus funcionaris s'encarreguen dia a dia de renovar, però l'activitat política s'ha de construir amb un altre sentit, considerant-la com la capacitat de tots per decidir de manera real i directa sobre els assumptes de la vida en societat, així com de fundar i d'alterar la legalitat que regeix la convivència humana a la recerca del benestar col.lectiu, la socialitat no ha d'existir per sotmetre de una vegada i per sempre, sinó constituir-se com l'organització a la qual se li pot donar forma a través de les decisions de tots els integrants. L'organització, la instrucció i la disciplina són armes eficaces i fins ara són Ells els que han sabut aprofitar-les. Què és el que fa que sent Ells tan pocs, puguin sotmetre a tants Nosaltres? Una de les respostes més precises és l'ús exclusiu que Ells fan de "la força de l'Estat", però que Ells siguin els que tenen el monopoli total i definitiu de l'ús de la violència i l'exerceixin "només quan és just i necessari "en nom del" bé per a tothom "és una mentida que ens hem proposat enderrocar.
Per paradoxal que sembli, la història de la humanitat demostra que, per generar les condicions humanes d'existència, es necessita en certs moments exercir la violència com una adequació social que fa permissible acabar amb certes formes de vida per a generar altres. La violència destructiva, com la que exerceix el govern, només concep destruir sense construir alguna cosa superior i diferent que constitueixi veritablement un estat millor de vida i no només per a uns pocs. La violència és constructiva quan és rebel davant l'amenaça de mort, quan s'enfronta a la mort personificada per qui ens sotmeten a la misèria. La violència, en tenir cara de mort, ens és presentada com injustificable, sobretot si atempta contra el poder establert.
El discurs governamental la repudia i convida a preservar l'ordre, o protestar dins dels marcs institucionals que no operen d'acord al fi per al qual van ser creats, com un recurs que li queda per seguir operant sota la cara de "la legalitat" i "la democràcia", presentant-se com el resultat històric de les lluites del passat. Així, el violent és presentat com el anti-estatal; l'única política permesa és l'activitat essencialment no-política, acompanyada de la resignació. La violència cultural és la més sofisticada perquè guarda a l'Estat sota un marc de "acceptabilitat" i mostra als enemics dels qui el comanden, és a dir, als que lluiten contra el mal govern, com a enemics de tota la societat.
Però aquest govern mafiós és l'únic viable al nostre país? Sabem que no, un altre Mèxic és possible i ho hem de construir Nosaltres els de baix, des de les organitzacions obreres, camperoles, ecologistes, de colons, de víctimes de la delinqüència i crims de l'exèrcit i policies. Ens toca a nosaltres, al poble mexicà organitzat de diferents formes i recorrent a tots els mitjans, armats i no armats, anar construint amb la nostra rebel organitzada, un nou Mèxic en el qual tots puguem ser i viure amb dignitat.
L'exercici de la violència és per a nosaltres un recurs ineludible, però necessita d'un projecte en el que el seu ús sigui només un mitjà necessari, el projecte no pot reduir-se a destruir un altre. El nostre projecte és recuperar el que la vilesa dels poderosos ens arrabassa, i és la nostra condició humana, el nostre projecte és de rehumanització de tots els que no formem part del seu selecte cercle, a diferència d'Ells que només busquen el seu propi benefici. Pensar i fer política passa per avaluar les condicions d'existència, les nostres relacions socials i interpersonals, transformar-les en cada acte i fer-se càrrec de la vida pública. L'Estat construeix tota dissidència com l'enemic exterminar, tot en el mateix calaix de la criminalitat, i amb això impedeix que es desenvolupin formes organitzatives que resolguin les nostres necessitats i satisfacin les nostres expectatives i legítimes demandes. Hi ha un punt en el qual no es pot fer res i les regles del joc, a les quals Ells mateixos no s'atenen, ens són aplicades amb tota la violència estatal-destructiva. L'existència de Ells com minoria poderosa i dominant i les seves formes d'operar persistiran només en la mesura que nosaltres ho fem acceptable.
Fraternalment:
XARXA PER LA TRANSFORMACIÓ GLOBAL
¡CONTRA LA INJUSTÍCIA I LA IMPUNITAT, NI PERDÓ NI OBLIT!
Hivern de 2010.
_______________________________________________________________
Segona de tres.
Els poderosos diuen llei a la seva pròpia violència i crim a la dels oprimits ... per això, els oprimits hem de lluitar per l'establiment d'una nova llei enfront dels crims dels poderosos, per tots els mitjans, inclosa la violència ...
A Mèxic coexisteixen dos països diferents. Un és habitat per menys del 10% de la població, són ells els que participen en la política i aplaudeixen els discursos del govern de progrés i benestar perquè els viuen, és l'empresa dirigida i sostinguda per qui tenen i gaudeixen de la major part de la riquesa del país. En contrast l'altre Mèxic és habitat per més del 90% de la població, i encara que som la gran majoria no tenim cap pes en les decisions polítiques i econòmiques.
És possible conèixer els individus que van decidir el destí d'un país sencer? El projecte neoliberal a Mèxic es va concretar gràcies a l'actuació de diversos personatges en acord i complicitat. A la figura de Carlos Salinas de Gortari s'identifica més clarament l'inici d'aquesta etapa destructiva, creuant diversos interessos i processos, és un actor principal i és membre dels cercles més restringits del control de poder d'aquest entramat mafiós. Salines va imposar transformacions (dissenyades des de la cúspide del poder capitalista) en sintonia amb els Estats Units, que no ha abandonat la seva històrica política intervencionista, recolzat per l'elit empresarial i política mexicana del seu partit (PRI) i alguns importants aliats polítics; ha estat després bambolines des que va deixar la presidència. De les seves més preuats aliats podem assenyalar com a principal còmplice a un membre destacat del partit de l'oposició lleial (PA), Diego Fernández de Cevallos Ramos, un cacic panista immensament ric gràcies al seu triple caràcter de funcionari de l'estat, empresari i advocat de demandes en contra de l'erari públic.
El Cap Diego és un altre nus per on creuen moltes històries tèrboles. Ara coneixem de cert les maneres dels treballs i oficis amb els que es maneja, les persones amb qui tracta i algunes de les que han estat els seus més aconseguides empreses. Amb res a amagar la màfia ha estat enumerada en les cartes elaborades i dirigides pel mateix Diego als seus "benefactors", reclamant suport econòmic en correspondència a la seva lleialtat i als seus serveis: Carlos Salines de Gortari, Carlos Slim, Roberto Hernández, Alfredo Harp , Alberto Baillères, Claudio X González, Lorenzo Servitje, Lorenzo Zambrano, Emilio Azcárraga Jean, Ricardo Salinas Plec, Bernat Quintana, Ignasi Loiola, Manlio Fabio Beltrones, Emilio Gamboa Patró, Juan Sandoval Íñiguez, Onésimo Cepeda, Norberto Rivera Carrera, Roberto Madrazo, jorge Hank Ronh, Santiago Creel, Enrique Peña Nieto, Carlos Romero Dechamps, Elba Esther Gordillo, entre altres. S'estableixen diverses relacions entre empresaris, polítics, l'Església, el narcotràfic, les xarxes de crim organitzat, l'exèrcit, els grups paramilitars, les televisions, etc. Aquestes relacions estan regides per entesos més enllà de la legalitat, per dins i fora de tota aparença de normativitat, són feus d'una embolic de poders en pugna i amb el control del país.
Diego Fernández de Cevallos acumula una llarga però poc honrosa carrera d'impunitat i enriquiment. Per exemple, com amic i advocat del milionari Alberto Baillères (President de Grup Bal i propietari del Palau de Ferro i Assegurances GNP), va defensar a l'empresa MetMex Peñoles contra les mares de més de 11,000 nens enverinats per la contaminació ocasionada per la fonedora a Torreón Coahuila. Ni les mobilitzacions ni demandes penals dels afectats van tenir èxit, ja que la poderosa empresa estava jurídicament blindada contra les demandes populars gràcies a les arts litigants del seu advocat a qui la justícia és el que menys importa.
Un dels principals èxits de la història de Mèxic, va ser haver aconseguit la separació de l'Església catòlica i l'Estat. Cal afegir als llibres de text que aquesta lluita va culminar amb una amable reconciliació el mediador va ser el mateix Diego Fernández de Cevallos en complicitat amb els més alts comandaments de l'Església i Carlos Salinas de Gortari. Ells van modificar el 1992 els articles constitucionals 3, 5, 24, 27 i 130 i el juliol del mateix any es va promulgar la Llei d'Associacions Religioses i de Culte Públic, així com el restabliment de les relacions diplomàtiques entre l'Estat mexicà i la Santa Seu , representant l'inici d'una inèdita etapa en la història contemporània de Mèxic, les conseqüències polítiques i socials comencen a perfilar. Església com a aparell aliat de les elits i part fonamental d'aquestes a través de la història, a més de fungir com a vincle amb "els pobres", és més aviat un supra Estat, fèrriament centralitzat, feudal, totalitari i ultraconservador. A través del cap Diego i Carlos Castillo Peraza del PA, es va segellar un nou pacte entre l'Església i l'Estat, dotant-les de permís per acumular béns materials heretables, a més de la facultat d'intervenir en l'educació. Per fer oficial el reconeixement, les esglésies van haver demanar el seu registre davant la Secretaria de Governació. No resulta sorprenent que el primer registre, l'ofici 001, sigui de l'Església Apostòlica Romana, la còpia emmarcada amb una agraïda dedicatòria ("Per a Diego Fernández de Cevallos. Amb gratitud i afecte. G. Prigione") penja al despatx de Diego Fernández de Cevallos. Aquesta llei substituïa a la de 1926, quan Carrers va segellar la separació Església-Estat iniciada per Benito Juárez.
Ara sabem que la revelada relació entre els governs mexicans i el narcotràfic ha estat una constant. El que en un inici va ser un sucós negoci controlat amb acords i quotes pactades s'ha convertit en un mercat en disputa on el govern no ha deixat d'afavorir l'ala que l'ha nodrit. Des de finals dels vuitanta la diferència entre el narco i l'Estat va començar a desdibuixar i no se sabia qui era qui. Raúl Salinas sota el consentiment del seu germà Carlos, Mario Arturo Acosta Chaparro, Francisco Quiroz Hermosillo, Nazar Haro, Juan Sandoval Íñiguez, Rubén Figueroa (pare i fill), Diódoro Carrasco, Ulises Ruiz, Mario Marín, Jorge Tello Peó, Genaro García Luna , per esmentar a alguns dels seus principals actors, han estat contacte i beneficiaris, i no podia faltar Diego Fernández de Cevallos. La seva relació amb la mort del Senyor del cel (desmentida per García Calderoni) i haver rebut alguns milions de dòlars procedents del narco, semblen assumptes menors en comparació amb l'estreta relació del govern i el desenvolupament i consolidació del narcotràfic a Mèxic. Mèxic viu el context més violent des de la Revolució mexicana, com a conseqüència del projecte Iran-contra, impulsat pel govern dels Estats Units des de la dècada dels vuitanta, mitjançant el qual va permetre el tràfic de drogues de Llatinoamèrica a la Unió Americana, pactant amb personatges de la talla de Pablo Escobar, Caro Quintero i el mateix Senyor del cel, a canvi de recursos per combatre els moviments insurgents a Centreamèrica. El govern dels Estats Units va fomentar l'activitat del narco, sense importar les implicacions que aquesta activitat tenia en els llocs on es promovia (sobretot Colòmbia i Mèxic) a canvi d'exterminar a la dissidència política, la herència que ens queda de l'Iran-contra és l'immens poder econòmic i de combat que van acumular els cartells del narcotràfic en els nostres països. Mèxic va ser còmplice d'aquest pla, i ara tots Nosaltres paguem les conseqüències del creixement del narcotràfic a nivells que ni l'Estat pot controlar, a més de la falsa guerra empresa, ja que és absurd lluitar contra qui un mateix ha creat.
A través d'aquesta complexa i poderosa màfia, Diego Fernández de Cevallos va ser peça central per concretar el canvi de Mèxic a un Estat mínim (sense responsabilitats socials i d'economia oberta, privatització i obertura comercial a capitals transnacionals), a més de diversos canvis de legislació que van implicar trencaments històrics per a Mèxic. Des de la legitimació del frau realitzat contra Cuauhtémoc Cárdenas, la venda de les empreses paraestatales, la privatització de la banca mexicana, la signatura del Tractat de Lliure Comerç amb Amèrica del Nord, fins al reconeixement jurídic de l'Església catòlica (donant marxa enrere a més de 100 anys de lluita per la separació de l'Església i l'Estat) i la reforma a l'article 27 de la Constitució (considerat com el màxim triomf de la Revolució de 1910), aniquilant no una forma de producció econòmica (els ejidos) sinó la base de la identitat de moltes cultures, coneixem als responsables directes de l'actual realitat mexicana.
Aquestes persones, fidels a una lògica que nega de facto el dret a la vida digna de la major part de la població mexicana, han prostituït els béns i recursos de la nació, s'han servit d'ella, l'han disfressat, mutilat i van trair la seva història ... a canvi, es van inflar de poder polític i econòmic. És alta traïció tirar endavant totes aquestes operacions i igualment greu legalitzar la seva operació garantint la seva impunitat a armar-se una pròpia justícia, ni tan sols en la seva lògica són innocents. Han tingut la gosadia d'abanderar i operar un projecte anti-patriòtic que renuncia a honrar la memòria històrica i que confina a la gent a la misèria com a forma general de l'existència.
El país s'enfonsa davant els seus ulls atònits que no poden creure el que veuen, es desfà per causa seva sense que discursos i fanfàrries mediàtiques puguin convèncer-nos que anem amb rumb cert a la solució dels múltiples problemes que històricament persisteixen al país; la nació es dessagna a borbolls i no volen admetre que ells i només ells, han sadollat la seva fam de riquesa desmesurada i poder polític incommensurable a costa d'una pàtria exsangüe i anèmica.
Més de 30,000 morts sense comptar aquells que passegen en l'anonimat, més de 200, 000 empresonats per haver trobat com a opció de vida la delinqüència; gairebé 8 milions de joves desocupats que bé podrien alimentar els grups delinqüencials, de esquirols o la drogodependència. La pèrdua progressiva de visió de futur i de perspectiva per als joves que miren com a opció de vida l'enriquiment ràpid a través de la seva inserció dins el màgic món de la "cultura de les televisions" o dins de les hosts del narcotràfic. L'extinció de forces de treball per defensar els interessos d'Ells, a través de la privatització d'empreses i recursos del país, la pauperització de condicions de treball i de salaris per mantenir fonts d'ocupació. La militarització del país, la criminalització de la dissidència política, la paramilitarització de les policies, l'extinció dels drets humans sota argúcies legals i extralegals, entre aquestes la impunitat dels militars sota el concepte de "fur militar", l'incompliment de les garanties individuals "plasmades en la Constitució" per donar pas a la inconstitucional figura del "arrelament".
Aquest és un fragment del Mèxic que han deixat com a saldo per a nosaltres una llarga dictadura, la pseudo-transició i les complicitats partidistes. Si retallem la nostra descripció als últims 25 anys ... que curiós! trobem els mateixos delinqüents que havíem denunciat abans i entre ells a Diego Fernández de Cevallos.
Aquests delinqüents de coll blanc han saquejat a la Pàtria, han organitzat els seus grups i accions per poder gaudir del poder i enriquir-se de manera prepotent sota el mantell de la seva protecció. Han aprofitat les seves estades en els òrgans estatals i s'han servit d'això per obtenir il legal i il · legítimament beneficis econòmics, polítics i ideològics per ser Ells i només ells els únics i eterns beneficiaris.
Asseguren el nomenament de Secretaris d'Estat, de Seguretat Pública, Procuradors Generals de la República, Governadors i Presidents municipals d'algunes entitats, Senadors, Diputats, Assemblees i diversos càrrecs de "elecció popular" per a posicionar-política i econòmicament. Negocien i pacten reconeixements i prebendes per assegurar el seu lloc en el poder polític i econòmic. Defensen fraus polítics, econòmics i jurídics i els donen suport econòmica, ideològica i políticament, sense menysprear les jurídiques i judicials. Fins sembla un retrat parlat. La impunitat els cobreix al llarg de la seva vida com aurèola de santedat. Neguen per a si mateixos que el poble, les organitzacions de què disposen i les seves xarxes d'acció no els arribaran amb el seu braç de justícia i legitimitat, però això no és així.
Ells es manegen d'acord amb principis i valors que en la pràctica neguen la possibilitat de vida plena per Nosaltres. Han gaudit de la possibilitat d'exercir la violència de manera legal i il legal, visible i invisible no només contra les expressions armades organitzades sinó en escarments contra qualsevol demostració de cansament i insubordinació social. Aquests principis i valors són reproduïts cada dia per individus amb poder local (en les colònies, als municipis, en pobles i ranxos) que de manera miserable maltracten i menyspreen a la gent aprofitant la constant de la pobresa. La transformació de tot això passa per eradicar aquestes conductes que troben en el profit de l'exercici impune del poder econòmic, polític, religiós, etc. seu hàbitat per garantir els seus privilegis a costa dels altres.
No se'ls estan imputant responsabilitats abstractes sinó crims concrets, hi ha actes solapats i manejos que fins i tot dins del seu propi estat de dret són injustificables, el crim és la seva pràctica i el cinisme seva estampa. Nosaltres, construint poder popular, noves formes de justícia i sancions podrem mostrar que ningú, ni tan sols Ells romandran impunes.
Fraternalment:
XARXA PER LA TRANSFORMACIÓ GLOBAL
¡CONTRA LA INJUSTÍCIA I LA IMPUNITAT, NI PERDÓ NI OBLIT!
Hivern de 2010.
_______________________________________________________________
Tercera de tres.
La sobirania nacional resideix essencial i originàriament al poble. Tot poder públic dimana del poble i s'institueix per a benefici d'aquest. El poble té en tot temps l'inalienable dret d'alterar o modificar la forma del seu govern.
Article 39 constitucional
A aquestes hores
ai, amics meus, artesans,
pintors, astrònoms, mariners,
estem desperts. És treball
nostre el d'arreglar algunes coses.
Diego Fernández de Cevallos semblava intocable fins a aquella nit en què el seu passat fosc ho va aconseguir. I, molt a pesar seu, va haver de respondre d'alguns dels seus actes i veure's al mirall de la nostra mirada ... mirall que en fer-ho presoner reflectir el seu hechura de corrupte, prepotent i voraç expropiador, demostrant un fet fonamental: sempre que com a poble ens atrevim a lluitar contra la injustícia, no hi haurà traïció que quedi impune.
Diego Fernández de Cevallos Ramos (DFCR) és un dels polítics que més responsabilitat tenen en el sostingut procés de hecatombe econòmica, política i social que l'elit dominant ha imposat i desplegat al nostre país de 1982 a la data, per mitjà d'un entramat mafiós que opera dins i fora de les institucions estatals; aquest procés depredador va aprofundir, sota la criminal bandera neoliberal, les de per si deteriorades condicions de vida dels homes i dones que viuen a Mèxic, generant la major contrareforma i el major retrocés històric al nostre país pel que fa a benestar social es refereix.
DFCR és un dels polítics que més s'ha caracteritzat per l'abús del poder, el tràfic d'influències i l'enriquiment a costa de l'erari i dels béns de la nació, legislant en pro dels grans monopolis (financers, de comunicacions, aliments , construcció, transports, etc.) assessorant a les màfies del poder i litigant a favor dels grans capos del narcotràfic. És un dels principals còmplices i operadors del fraudulent procés electoral que s'ha perpetrat sistemàticament al nostre país, des de l'ocultació del frau que va imposar el 1988 ACARL Salines de Gortari en la presidència mitjançant la crema de butlletes electorals fins a l'organització del frau que en 2006 va imposar a Felipe Calderón Hinojosa. És un dels principals encobridors dels responsables de la guerra bruta i contrainsurgent desplegada pel règim priista i ara pel PA contra els moviments socials, armats o no, convertint-se en un més dels còmplices de l'existència d'incomptables perseguits, torturats, assassinats, presos i desapareguts per motius polítics. És un responsable directe de la inserció subordinada de Mèxic al bloc de països capitanejats en el nostre continent per l'imperialisme nord-americà i, en conseqüència, del desmantellament industrial, la ruïna del camp, la massiva migració, de la pauperització de la vida en general i el saqueig dels nostres recursos.
En breu, Diego Fernández de Cevallos Ramos és un operador de l'oligarquia neoliberal i de la ultradreta fonamentalista, un traficant d'influències, un mercenari dels jutjats, un legislador a sou, un rendista de la crisi i un defensor dels grans capos de la droga. Per això la seva aprehensió va ser una activitat pensada i realitzada com un acte de desgreuge.
Prendre presoner, exhibir i obligar-lo a tornar una mil.lèsima del robat constituir a més un cop polític a la plutocràcia ia les seves institucions, una demostració de la voluntat de lluita i de la capacitat operativa dels "descalzonados", com ell ens anomena, una demostració que ningú, per poderós que sigui, pot ser intocable, una demostració que amb unitat d'acció es pot doblegar la voluntat de l'enemic i combatre la impunitat.
Poques vegades s'havia percebut la por, la confusió i l'enuig que una imatge pot generar en la poderosa elit governant, com ho va fer la primera foto del cap Diego captiu que va començar a circular a internet, i que els mitjans de comunicació es van veure obligats a difondre. En ella se li va poder observar no amb la prepotència ni el cinisme dels que ha fet gala el passat de moda ordinari al llarg de la seva vida personal i política, sinó en la total indefensió, gairebé semblant a la que vivim ia la qual hem estat sotmesos la majoria de mexicans, només que amb una notable diferència: A Diego li va ser respectada la seva integritat física sense el menyspreu que per la vida humana demostra el poder amb Nosaltres.
Amb base en els resultats d'aquest acte, considerem necessari compartir la convicció que si els que som poble aconseguim organitzar-nos en una sola voluntat política nacional, en una colossal força social organitzada, podrem fer front comú a la injustícia i la impunitat, per tal de derrotar als nostres opressors i acordar l'organització d'una societat veritablement humanitzada. I tot i tenir innombrables imputacions en contra i que milers de ciutadans exigeixen la seva legítima execució, conscients estem que la veritable solució a la crisi que viu el país no està en liquidar-, sinó en la capacitat del poble per organitzar-se i reprendre les regnes del seu propi destí, recorrent a tots els mitjans al seu abast.
Com a part del poble organitzat vam decidir fer una tasca, la responsabilitat és nostra. Creiem fermament que reapropiar de l'ús constructiu de la violència és legítim i hem actuat en conseqüència.
Aquesta tasca és part d'un projecte més gran i important: participar en la construcció del poder popular per a transformar aquest país transnacionalitzat en una veritable pàtria digna, lliure i la nostra. O és molt somiar amb què les riqueses de Mèxic siguin per a la majoria dels mexicans? És ambiciós somiar amb un país productiu que pugui donar feina i remuneració digna als seus fills? És un somni guajiro pensar que som els 90 milions de pobres que hem de tenir la possibilitat real de prendre les decisions importants en el model econòmic, polític i cultural que desitgem? És molt demanar un Mèxic per a tots els mexicans?
Fraternalment:
XARXA PER LA TRANSFORMACIÓ GLOBAL
¡CONTRA LA INJUSTÍCIA I LA IMPUNITAT, NI PERDÓ NI OBLIT!
Hivern de 2010.
FONT
Milenio.com
Donada la importància d'aquesta lectura elpueblodetierra decideix incloure-la en la secció de realitat.
Mai és trista la veritat, el que no té és remei.
EPÍLEG d'una desaparició.
EPÍLEG D'UNA DESAPARICIÓ (text íntegre)
Llegeix el comunicat difós per un grup de desconeguts que s'identifica com els "ex misteriós desaparecedores", en què asseguren que Diego Fernández de Cevallos serà alliberat en els pròxims dies.
EPÍLEG D'UNA DESAPARICIÓ
MILENIO.COM
Primera de tres.
Els clàssics no van establir cap principi que prohibís matar, van ser els més compassius de tots els homes, però veien davant seu enemics de la humanitat que no era possible vèncer mitjançant el convenciment. Tot l'afany dels clàssics va estar dirigit a la creació de circumstàncies en les quals el matar ja no sigui profitós per a ningú. Van lluitar contra la violència que abusa i contra la violència que impedeix el moviment. No vacil · lar a oposar violència a la violència.
Bertolt Brecht
A Mèxic vivim immersos en un clima de creixent violència destructiva que les màfies del govern permeten i fomenten, perquè només així poden ocultar la sistemàtica repressió, tractar de controlar el descontentament social i impedir, de moment, que es generalitzi la lluita popular. Les formes de la violència són cada vegada més cruels i abominables, el conflicte no només ha deixat desenes de milers de persones mortes, sinó terror i incertesa entre els vius. La distància entre el discurs de govern i les pràctiques corruptes que el caracteritzen són una clara mostra de que els més alts funcionaris i les institucions de l'Estat mexicà estan coludidos amb el crim contra qui diuen que estan lluitant.
Aquesta contradicció inicial desencadena una cadena ininterrompuda de mentides difoses àmpliament pels mitjans de comunicació amb els que estan coludidos; aquesta difusió forma part de la violència cultural que promou, legitima i justifica la violència directa que el govern sosté, així com de la violència del fam, l'atur, de la migració, de la delinqüència infantil i juvenil, del tràfic de blanques. En fi, d'aquesta violència silenciosa que obliga a cridar Ja n'hi ha prou!
Veiem dia a dia la impunitat militar, els levantones policials per lliurar víctimes al narco i la convivència evident entre president de la república, governadors, senadors, diputats, jutges, generals i caps policíacs amb els grans capos, fins i tot, és possible afirmar que la alta burocràcia i els sectors reaccionaris de la classe política, són els que formen part de les màfies més criminals al nostre país. La "guerra" que el govern diu sostenir en nom de la pau, no combat l'arrel del problema ni als veritables delinqüents, els de coll blanc, que amb base a fobaproas, rescats empresarials, privatitzacions (concessions de carreteres, contractes secrets del petroli, de fibra òptica i altres recursos naturals) s'enriqueixen i adquireixen la facultat de posar i treure governs.
No obstant això la violència més sofisticada, la que cada dia ens colpeja i potser la que menys reconeixem com violència, és la que sembla no estar de cap persona, és la violència estructural "invisible" presentada sempre com "estralls", "cops" o "crisi internacionals" que semblen mai acabar per Nosaltres poble i que ens són presentades com "avenços". El duopoli televisiu i els governants volen que creguem en els "avenços" i en la "modernitat" mentre hi ha més acomiadaments, menys oportunitats de trobar llocs de treball productius i un salari que cada dia val menys. Aquesta "modernitat" no és amb la que somiem ni la que volem heretar els nostres fills.
La pobresa, per a molts la misèria, és una constant amenaça de mort i és molt més poderosa que tots els grups de sicaris junts, la vida és reduïda a la seva condició de supervivència sense cap possibilitat d'un desenvolupament autènticament humà. Aquestes condicions acosten a milions de persones més a la mort que a la vida i davant d'aquest perill (del qual Ells, els grups privilegiats, es beneficien funcionalitzar la pobresa al màxim) no es trobaran solucions concretes a menys que ho fem nosaltres.
Així, la violència visible-directa, la invisible-estructural (de la qual sembla no haver cap responsable) i la cultural, són promogudes i sustentades pels governs, aquests, no són la representació política de tots els mexicans, sinó els que vetllen per els interessos d'una restringida porció de la població, que privilegien especialment a un restringit nombre de famílies que encapçalen el control del poder, la classe privilegiada, que es fa carn i ossos en un entramat altament sofisticat i eficient de grups i personatges clau, que amb una planificació meticulosa i una llarga carrera, se segueixen posant en posicions estratègiques per continuar beneficiant a costa de tot un país. El govern és mafiós perquè protegeix els interessos dels grans rics, dels amos de tot, dels quals saquegen els nostres recursos naturals i trafiquen amb tot des de persones fins armes, drogues i influències. És un govern que serveix a les màfies aliades al capital transnacional, també mafiós.
Des d'allà operen per dins i per fora de la llei grans interessos econòmics i polítics, en un entramat múltiple de llaços familiars, de compadrazgo, d'arranjaments de conveniència, secrets, pactes, complicitats, beneïts per la cúpula de poder de l'Església catòlica i una certesa que els identifica: pertànyer a un grup definit al qual són lleials, conscients de ser Ells qui tenen el poder i la riquesa repartida entre les seves mans.
Per Nosaltres la violència (la visible i la aparentment invisible) es tradueix en un constant perill de mort, a causa d'una banda, a la intensificació dels conflictes que el saqueig mafiós genera per a obtenir majors guanys, i per un altre de manera quotidiana per les condicions de pobresa i misèria que redueix la vida a una lluita per la supervivència i en caminar diari per un estret passadís de 60 pesos per família, es viu al dia i no hi ha possibilitat de progrés. Vivim en amenaça de mort en tenir accés restringit a l'alimentació, a la salut, als serveis, als drets ia conèixer la justícia. Com així són les coses, ens toca perdre i com ens havíem resignat, deixem de sentir la violència de no poder viure bé. En aquest sentit també Nosaltres vam tornar "normal" la violència, violent no és només el que mostren els morts, violent és també el que amaguem els vius.
La societat mexicana, com podem veure, està dividida en dues: Ells i Nosaltres, Ells rics i Nosaltres pobres, els mons i realitats són totalment oposats però existeixen i es desenvolupen al mateix temps, és la història que Ells difonen com l'evolució d'un sol projecte al qual discursivament pertanyem "per igual i al mateix nivell" tots els mexicans. Ells aplaudeixen els discursos del govern en els quals es fa referència a l'avanç i benestar a Mèxic, ja que els confirmen en el seu nivell de vida que constantment millora (millor alimentació, vestit, educació, salut, béns mobles i immobles, luxes, vacances i descans, etc.), només en el seu tancat cercle el progrés és realitat.
Ells acumulen riquesa per tots els mitjans, uns per la via legal-permissible i altres de forma il.legal-criminal; tots dos són el mateix, ja que sempre tenen la possibilitat (en ser ells els que legislen) de transformar el il.legal en llei i viceversa, en realitat no són estranyes les revelacions que la majoria de les vegades que viuen per acumular riquesa no distingeixen en els seus cercles entre els que "respecten les lleis" i entre els que no ho fan. El que passa és que uns ocupen càrrecs dins de les institucions de l'Estat i poden, des de dins, operar en el seu favor i ser "molt legals". Els interessos polítics i econòmics són dos fronts d'una mateixa estratègia que ve fosa i defensada per la violència. El govern mexicà es sosté amb l'ús legal i il legal de la violència directa i indirecta, estructural i cultural, que el construeixen com a salvaguarda d'una mena de "dimoni" engendrada per si mateix.
Els que encapçalen l'Estat sostenen discursivament que procuren arribar a "la pau perpètua i el benestar" en un futur (que mai arribarà d'aquesta manera), i per aquest fi justifiquen el seu propi exercici de la violència destructiva. Aquesta utopia de la pau estatal, construeix l'argument de legitimitat de la mort en el present. El perill de mort que Nosaltres vivim és producte de l'enfrontament de grups de poder econòmic que lluiten pel poder polític. La seva manera d'actuar dins de l'aparell estatal despersonalitza decisions que repercuteixen en la vida de persones concretes, la decisió burocràtica engrandeix la distància entre el funcionari i la gent del carrer, manejant públicament la ficció que "fan política" amb base a "l' bé comú ", encara que la comunitat estigui exclosa, en tots els sentits, d'aquesta activitat.
Que "el món de la política sempre sinònim de corrupció i injustícia" és una afirmació comú que sintetitza el sentiment generalitzat i que l'estructura estatal i els seus funcionaris s'encarreguen dia a dia de renovar, però l'activitat política s'ha de construir amb un altre sentit, considerant-la com la capacitat de tots per decidir de manera real i directa sobre els assumptes de la vida en societat, així com de fundar i d'alterar la legalitat que regeix la convivència humana a la recerca del benestar col.lectiu, la socialitat no ha d'existir per sotmetre de una vegada i per sempre, sinó constituir-se com l'organització a la qual se li pot donar forma a través de les decisions de tots els integrants. L'organització, la instrucció i la disciplina són armes eficaces i fins ara són Ells els que han sabut aprofitar-les. Què és el que fa que sent Ells tan pocs, puguin sotmetre a tants Nosaltres? Una de les respostes més precises és l'ús exclusiu que Ells fan de "la força de l'Estat", però que Ells siguin els que tenen el monopoli total i definitiu de l'ús de la violència i l'exerceixin "només quan és just i necessari "en nom del" bé per a tothom "és una mentida que ens hem proposat enderrocar.
Per paradoxal que sembli, la història de la humanitat demostra que, per generar les condicions humanes d'existència, es necessita en certs moments exercir la violència com una adequació social que fa permissible acabar amb certes formes de vida per a generar altres. La violència destructiva, com la que exerceix el govern, només concep destruir sense construir alguna cosa superior i diferent que constitueixi veritablement un estat millor de vida i no només per a uns pocs. La violència és constructiva quan és rebel davant l'amenaça de mort, quan s'enfronta a la mort personificada per qui ens sotmeten a la misèria. La violència, en tenir cara de mort, ens és presentada com injustificable, sobretot si atempta contra el poder establert.
El discurs governamental la repudia i convida a preservar l'ordre, o protestar dins dels marcs institucionals que no operen d'acord al fi per al qual van ser creats, com un recurs que li queda per seguir operant sota la cara de "la legalitat" i "la democràcia", presentant-se com el resultat històric de les lluites del passat. Així, el violent és presentat com el anti-estatal; l'única política permesa és l'activitat essencialment no-política, acompanyada de la resignació. La violència cultural és la més sofisticada perquè guarda a l'Estat sota un marc de "acceptabilitat" i mostra als enemics dels qui el comanden, és a dir, als que lluiten contra el mal govern, com a enemics de tota la societat.
Però aquest govern mafiós és l'únic viable al nostre país? Sabem que no, un altre Mèxic és possible i ho hem de construir Nosaltres els de baix, des de les organitzacions obreres, camperoles, ecologistes, de colons, de víctimes de la delinqüència i crims de l'exèrcit i policies. Ens toca a nosaltres, al poble mexicà organitzat de diferents formes i recorrent a tots els mitjans, armats i no armats, anar construint amb la nostra rebel organitzada, un nou Mèxic en el qual tots puguem ser i viure amb dignitat.
L'exercici de la violència és per a nosaltres un recurs ineludible, però necessita d'un projecte en el que el seu ús sigui només un mitjà necessari, el projecte no pot reduir-se a destruir un altre. El nostre projecte és recuperar el que la vilesa dels poderosos ens arrabassa, i és la nostra condició humana, el nostre projecte és de rehumanització de tots els que no formem part del seu selecte cercle, a diferència d'Ells que només busquen el seu propi benefici. Pensar i fer política passa per avaluar les condicions d'existència, les nostres relacions socials i interpersonals, transformar-les en cada acte i fer-se càrrec de la vida pública. L'Estat construeix tota dissidència com l'enemic exterminar, tot en el mateix calaix de la criminalitat, i amb això impedeix que es desenvolupin formes organitzatives que resolguin les nostres necessitats i satisfacin les nostres expectatives i legítimes demandes. Hi ha un punt en el qual no es pot fer res i les regles del joc, a les quals Ells mateixos no s'atenen, ens són aplicades amb tota la violència estatal-destructiva. L'existència de Ells com minoria poderosa i dominant i les seves formes d'operar persistiran només en la mesura que nosaltres ho fem acceptable.
Fraternalment:
XARXA PER LA TRANSFORMACIÓ GLOBAL
¡CONTRA LA INJUSTÍCIA I LA IMPUNITAT, NI PERDÓ NI OBLIT!
Hivern de 2010.
_______________________________________________________________
Segona de tres.
Els poderosos diuen llei a la seva pròpia violència i crim a la dels oprimits ... per això, els oprimits hem de lluitar per l'establiment d'una nova llei enfront dels crims dels poderosos, per tots els mitjans, inclosa la violència ...
A Mèxic coexisteixen dos països diferents. Un és habitat per menys del 10% de la població, són ells els que participen en la política i aplaudeixen els discursos del govern de progrés i benestar perquè els viuen, és l'empresa dirigida i sostinguda per qui tenen i gaudeixen de la major part de la riquesa del país. En contrast l'altre Mèxic és habitat per més del 90% de la població, i encara que som la gran majoria no tenim cap pes en les decisions polítiques i econòmiques.
És possible conèixer els individus que van decidir el destí d'un país sencer? El projecte neoliberal a Mèxic es va concretar gràcies a l'actuació de diversos personatges en acord i complicitat. A la figura de Carlos Salinas de Gortari s'identifica més clarament l'inici d'aquesta etapa destructiva, creuant diversos interessos i processos, és un actor principal i és membre dels cercles més restringits del control de poder d'aquest entramat mafiós. Salines va imposar transformacions (dissenyades des de la cúspide del poder capitalista) en sintonia amb els Estats Units, que no ha abandonat la seva històrica política intervencionista, recolzat per l'elit empresarial i política mexicana del seu partit (PRI) i alguns importants aliats polítics; ha estat després bambolines des que va deixar la presidència. De les seves més preuats aliats podem assenyalar com a principal còmplice a un membre destacat del partit de l'oposició lleial (PA), Diego Fernández de Cevallos Ramos, un cacic panista immensament ric gràcies al seu triple caràcter de funcionari de l'estat, empresari i advocat de demandes en contra de l'erari públic.
El Cap Diego és un altre nus per on creuen moltes històries tèrboles. Ara coneixem de cert les maneres dels treballs i oficis amb els que es maneja, les persones amb qui tracta i algunes de les que han estat els seus més aconseguides empreses. Amb res a amagar la màfia ha estat enumerada en les cartes elaborades i dirigides pel mateix Diego als seus "benefactors", reclamant suport econòmic en correspondència a la seva lleialtat i als seus serveis: Carlos Salines de Gortari, Carlos Slim, Roberto Hernández, Alfredo Harp , Alberto Baillères, Claudio X González, Lorenzo Servitje, Lorenzo Zambrano, Emilio Azcárraga Jean, Ricardo Salinas Plec, Bernat Quintana, Ignasi Loiola, Manlio Fabio Beltrones, Emilio Gamboa Patró, Juan Sandoval Íñiguez, Onésimo Cepeda, Norberto Rivera Carrera, Roberto Madrazo, jorge Hank Ronh, Santiago Creel, Enrique Peña Nieto, Carlos Romero Dechamps, Elba Esther Gordillo, entre altres. S'estableixen diverses relacions entre empresaris, polítics, l'Església, el narcotràfic, les xarxes de crim organitzat, l'exèrcit, els grups paramilitars, les televisions, etc. Aquestes relacions estan regides per entesos més enllà de la legalitat, per dins i fora de tota aparença de normativitat, són feus d'una embolic de poders en pugna i amb el control del país.
Diego Fernández de Cevallos acumula una llarga però poc honrosa carrera d'impunitat i enriquiment. Per exemple, com amic i advocat del milionari Alberto Baillères (President de Grup Bal i propietari del Palau de Ferro i Assegurances GNP), va defensar a l'empresa MetMex Peñoles contra les mares de més de 11,000 nens enverinats per la contaminació ocasionada per la fonedora a Torreón Coahuila. Ni les mobilitzacions ni demandes penals dels afectats van tenir èxit, ja que la poderosa empresa estava jurídicament blindada contra les demandes populars gràcies a les arts litigants del seu advocat a qui la justícia és el que menys importa.
Un dels principals èxits de la història de Mèxic, va ser haver aconseguit la separació de l'Església catòlica i l'Estat. Cal afegir als llibres de text que aquesta lluita va culminar amb una amable reconciliació el mediador va ser el mateix Diego Fernández de Cevallos en complicitat amb els més alts comandaments de l'Església i Carlos Salinas de Gortari. Ells van modificar el 1992 els articles constitucionals 3, 5, 24, 27 i 130 i el juliol del mateix any es va promulgar la Llei d'Associacions Religioses i de Culte Públic, així com el restabliment de les relacions diplomàtiques entre l'Estat mexicà i la Santa Seu , representant l'inici d'una inèdita etapa en la història contemporània de Mèxic, les conseqüències polítiques i socials comencen a perfilar. Església com a aparell aliat de les elits i part fonamental d'aquestes a través de la història, a més de fungir com a vincle amb "els pobres", és més aviat un supra Estat, fèrriament centralitzat, feudal, totalitari i ultraconservador. A través del cap Diego i Carlos Castillo Peraza del PA, es va segellar un nou pacte entre l'Església i l'Estat, dotant-les de permís per acumular béns materials heretables, a més de la facultat d'intervenir en l'educació. Per fer oficial el reconeixement, les esglésies van haver demanar el seu registre davant la Secretaria de Governació. No resulta sorprenent que el primer registre, l'ofici 001, sigui de l'Església Apostòlica Romana, la còpia emmarcada amb una agraïda dedicatòria ("Per a Diego Fernández de Cevallos. Amb gratitud i afecte. G. Prigione") penja al despatx de Diego Fernández de Cevallos. Aquesta llei substituïa a la de 1926, quan Carrers va segellar la separació Església-Estat iniciada per Benito Juárez.
Ara sabem que la revelada relació entre els governs mexicans i el narcotràfic ha estat una constant. El que en un inici va ser un sucós negoci controlat amb acords i quotes pactades s'ha convertit en un mercat en disputa on el govern no ha deixat d'afavorir l'ala que l'ha nodrit. Des de finals dels vuitanta la diferència entre el narco i l'Estat va començar a desdibuixar i no se sabia qui era qui. Raúl Salinas sota el consentiment del seu germà Carlos, Mario Arturo Acosta Chaparro, Francisco Quiroz Hermosillo, Nazar Haro, Juan Sandoval Íñiguez, Rubén Figueroa (pare i fill), Diódoro Carrasco, Ulises Ruiz, Mario Marín, Jorge Tello Peó, Genaro García Luna , per esmentar a alguns dels seus principals actors, han estat contacte i beneficiaris, i no podia faltar Diego Fernández de Cevallos. La seva relació amb la mort del Senyor del cel (desmentida per García Calderoni) i haver rebut alguns milions de dòlars procedents del narco, semblen assumptes menors en comparació amb l'estreta relació del govern i el desenvolupament i consolidació del narcotràfic a Mèxic. Mèxic viu el context més violent des de la Revolució mexicana, com a conseqüència del projecte Iran-contra, impulsat pel govern dels Estats Units des de la dècada dels vuitanta, mitjançant el qual va permetre el tràfic de drogues de Llatinoamèrica a la Unió Americana, pactant amb personatges de la talla de Pablo Escobar, Caro Quintero i el mateix Senyor del cel, a canvi de recursos per combatre els moviments insurgents a Centreamèrica. El govern dels Estats Units va fomentar l'activitat del narco, sense importar les implicacions que aquesta activitat tenia en els llocs on es promovia (sobretot Colòmbia i Mèxic) a canvi d'exterminar a la dissidència política, la herència que ens queda de l'Iran-contra és l'immens poder econòmic i de combat que van acumular els cartells del narcotràfic en els nostres països. Mèxic va ser còmplice d'aquest pla, i ara tots Nosaltres paguem les conseqüències del creixement del narcotràfic a nivells que ni l'Estat pot controlar, a més de la falsa guerra empresa, ja que és absurd lluitar contra qui un mateix ha creat.
A través d'aquesta complexa i poderosa màfia, Diego Fernández de Cevallos va ser peça central per concretar el canvi de Mèxic a un Estat mínim (sense responsabilitats socials i d'economia oberta, privatització i obertura comercial a capitals transnacionals), a més de diversos canvis de legislació que van implicar trencaments històrics per a Mèxic. Des de la legitimació del frau realitzat contra Cuauhtémoc Cárdenas, la venda de les empreses paraestatales, la privatització de la banca mexicana, la signatura del Tractat de Lliure Comerç amb Amèrica del Nord, fins al reconeixement jurídic de l'Església catòlica (donant marxa enrere a més de 100 anys de lluita per la separació de l'Església i l'Estat) i la reforma a l'article 27 de la Constitució (considerat com el màxim triomf de la Revolució de 1910), aniquilant no una forma de producció econòmica (els ejidos) sinó la base de la identitat de moltes cultures, coneixem als responsables directes de l'actual realitat mexicana.
Aquestes persones, fidels a una lògica que nega de facto el dret a la vida digna de la major part de la població mexicana, han prostituït els béns i recursos de la nació, s'han servit d'ella, l'han disfressat, mutilat i van trair la seva història ... a canvi, es van inflar de poder polític i econòmic. És alta traïció tirar endavant totes aquestes operacions i igualment greu legalitzar la seva operació garantint la seva impunitat a armar-se una pròpia justícia, ni tan sols en la seva lògica són innocents. Han tingut la gosadia d'abanderar i operar un projecte anti-patriòtic que renuncia a honrar la memòria històrica i que confina a la gent a la misèria com a forma general de l'existència.
El país s'enfonsa davant els seus ulls atònits que no poden creure el que veuen, es desfà per causa seva sense que discursos i fanfàrries mediàtiques puguin convèncer-nos que anem amb rumb cert a la solució dels múltiples problemes que històricament persisteixen al país; la nació es dessagna a borbolls i no volen admetre que ells i només ells, han sadollat la seva fam de riquesa desmesurada i poder polític incommensurable a costa d'una pàtria exsangüe i anèmica.
Més de 30,000 morts sense comptar aquells que passegen en l'anonimat, més de 200, 000 empresonats per haver trobat com a opció de vida la delinqüència; gairebé 8 milions de joves desocupats que bé podrien alimentar els grups delinqüencials, de esquirols o la drogodependència. La pèrdua progressiva de visió de futur i de perspectiva per als joves que miren com a opció de vida l'enriquiment ràpid a través de la seva inserció dins el màgic món de la "cultura de les televisions" o dins de les hosts del narcotràfic. L'extinció de forces de treball per defensar els interessos d'Ells, a través de la privatització d'empreses i recursos del país, la pauperització de condicions de treball i de salaris per mantenir fonts d'ocupació. La militarització del país, la criminalització de la dissidència política, la paramilitarització de les policies, l'extinció dels drets humans sota argúcies legals i extralegals, entre aquestes la impunitat dels militars sota el concepte de "fur militar", l'incompliment de les garanties individuals "plasmades en la Constitució" per donar pas a la inconstitucional figura del "arrelament".
Aquest és un fragment del Mèxic que han deixat com a saldo per a nosaltres una llarga dictadura, la pseudo-transició i les complicitats partidistes. Si retallem la nostra descripció als últims 25 anys ... que curiós! trobem els mateixos delinqüents que havíem denunciat abans i entre ells a Diego Fernández de Cevallos.
Aquests delinqüents de coll blanc han saquejat a la Pàtria, han organitzat els seus grups i accions per poder gaudir del poder i enriquir-se de manera prepotent sota el mantell de la seva protecció. Han aprofitat les seves estades en els òrgans estatals i s'han servit d'això per obtenir il legal i il · legítimament beneficis econòmics, polítics i ideològics per ser Ells i només ells els únics i eterns beneficiaris.
Asseguren el nomenament de Secretaris d'Estat, de Seguretat Pública, Procuradors Generals de la República, Governadors i Presidents municipals d'algunes entitats, Senadors, Diputats, Assemblees i diversos càrrecs de "elecció popular" per a posicionar-política i econòmicament. Negocien i pacten reconeixements i prebendes per assegurar el seu lloc en el poder polític i econòmic. Defensen fraus polítics, econòmics i jurídics i els donen suport econòmica, ideològica i políticament, sense menysprear les jurídiques i judicials. Fins sembla un retrat parlat. La impunitat els cobreix al llarg de la seva vida com aurèola de santedat. Neguen per a si mateixos que el poble, les organitzacions de què disposen i les seves xarxes d'acció no els arribaran amb el seu braç de justícia i legitimitat, però això no és així.
Ells es manegen d'acord amb principis i valors que en la pràctica neguen la possibilitat de vida plena per Nosaltres. Han gaudit de la possibilitat d'exercir la violència de manera legal i il legal, visible i invisible no només contra les expressions armades organitzades sinó en escarments contra qualsevol demostració de cansament i insubordinació social. Aquests principis i valors són reproduïts cada dia per individus amb poder local (en les colònies, als municipis, en pobles i ranxos) que de manera miserable maltracten i menyspreen a la gent aprofitant la constant de la pobresa. La transformació de tot això passa per eradicar aquestes conductes que troben en el profit de l'exercici impune del poder econòmic, polític, religiós, etc. seu hàbitat per garantir els seus privilegis a costa dels altres.
No se'ls estan imputant responsabilitats abstractes sinó crims concrets, hi ha actes solapats i manejos que fins i tot dins del seu propi estat de dret són injustificables, el crim és la seva pràctica i el cinisme seva estampa. Nosaltres, construint poder popular, noves formes de justícia i sancions podrem mostrar que ningú, ni tan sols Ells romandran impunes.
Fraternalment:
XARXA PER LA TRANSFORMACIÓ GLOBAL
¡CONTRA LA INJUSTÍCIA I LA IMPUNITAT, NI PERDÓ NI OBLIT!
Hivern de 2010.
_______________________________________________________________
Tercera de tres.
La sobirania nacional resideix essencial i originàriament al poble. Tot poder públic dimana del poble i s'institueix per a benefici d'aquest. El poble té en tot temps l'inalienable dret d'alterar o modificar la forma del seu govern.
Article 39 constitucional
A aquestes hores
ai, amics meus, artesans,
pintors, astrònoms, mariners,
estem desperts. És treball
nostre el d'arreglar algunes coses.
Diego Fernández de Cevallos semblava intocable fins a aquella nit en què el seu passat fosc ho va aconseguir. I, molt a pesar seu, va haver de respondre d'alguns dels seus actes i veure's al mirall de la nostra mirada ... mirall que en fer-ho presoner reflectir el seu hechura de corrupte, prepotent i voraç expropiador, demostrant un fet fonamental: sempre que com a poble ens atrevim a lluitar contra la injustícia, no hi haurà traïció que quedi impune.
Diego Fernández de Cevallos Ramos (DFCR) és un dels polítics que més responsabilitat tenen en el sostingut procés de hecatombe econòmica, política i social que l'elit dominant ha imposat i desplegat al nostre país de 1982 a la data, per mitjà d'un entramat mafiós que opera dins i fora de les institucions estatals; aquest procés depredador va aprofundir, sota la criminal bandera neoliberal, les de per si deteriorades condicions de vida dels homes i dones que viuen a Mèxic, generant la major contrareforma i el major retrocés històric al nostre país pel que fa a benestar social es refereix.
DFCR és un dels polítics que més s'ha caracteritzat per l'abús del poder, el tràfic d'influències i l'enriquiment a costa de l'erari i dels béns de la nació, legislant en pro dels grans monopolis (financers, de comunicacions, aliments , construcció, transports, etc.) assessorant a les màfies del poder i litigant a favor dels grans capos del narcotràfic. És un dels principals còmplices i operadors del fraudulent procés electoral que s'ha perpetrat sistemàticament al nostre país, des de l'ocultació del frau que va imposar el 1988 ACARL Salines de Gortari en la presidència mitjançant la crema de butlletes electorals fins a l'organització del frau que en 2006 va imposar a Felipe Calderón Hinojosa. És un dels principals encobridors dels responsables de la guerra bruta i contrainsurgent desplegada pel règim priista i ara pel PA contra els moviments socials, armats o no, convertint-se en un més dels còmplices de l'existència d'incomptables perseguits, torturats, assassinats, presos i desapareguts per motius polítics. És un responsable directe de la inserció subordinada de Mèxic al bloc de països capitanejats en el nostre continent per l'imperialisme nord-americà i, en conseqüència, del desmantellament industrial, la ruïna del camp, la massiva migració, de la pauperització de la vida en general i el saqueig dels nostres recursos.
En breu, Diego Fernández de Cevallos Ramos és un operador de l'oligarquia neoliberal i de la ultradreta fonamentalista, un traficant d'influències, un mercenari dels jutjats, un legislador a sou, un rendista de la crisi i un defensor dels grans capos de la droga. Per això la seva aprehensió va ser una activitat pensada i realitzada com un acte de desgreuge.
Prendre presoner, exhibir i obligar-lo a tornar una mil.lèsima del robat constituir a més un cop polític a la plutocràcia ia les seves institucions, una demostració de la voluntat de lluita i de la capacitat operativa dels "descalzonados", com ell ens anomena, una demostració que ningú, per poderós que sigui, pot ser intocable, una demostració que amb unitat d'acció es pot doblegar la voluntat de l'enemic i combatre la impunitat.
Poques vegades s'havia percebut la por, la confusió i l'enuig que una imatge pot generar en la poderosa elit governant, com ho va fer la primera foto del cap Diego captiu que va començar a circular a internet, i que els mitjans de comunicació es van veure obligats a difondre. En ella se li va poder observar no amb la prepotència ni el cinisme dels que ha fet gala el passat de moda ordinari al llarg de la seva vida personal i política, sinó en la total indefensió, gairebé semblant a la que vivim ia la qual hem estat sotmesos la majoria de mexicans, només que amb una notable diferència: A Diego li va ser respectada la seva integritat física sense el menyspreu que per la vida humana demostra el poder amb Nosaltres.
Amb base en els resultats d'aquest acte, considerem necessari compartir la convicció que si els que som poble aconseguim organitzar-nos en una sola voluntat política nacional, en una colossal força social organitzada, podrem fer front comú a la injustícia i la impunitat, per tal de derrotar als nostres opressors i acordar l'organització d'una societat veritablement humanitzada. I tot i tenir innombrables imputacions en contra i que milers de ciutadans exigeixen la seva legítima execució, conscients estem que la veritable solució a la crisi que viu el país no està en liquidar-, sinó en la capacitat del poble per organitzar-se i reprendre les regnes del seu propi destí, recorrent a tots els mitjans al seu abast.
Com a part del poble organitzat vam decidir fer una tasca, la responsabilitat és nostra. Creiem fermament que reapropiar de l'ús constructiu de la violència és legítim i hem actuat en conseqüència.
Aquesta tasca és part d'un projecte més gran i important: participar en la construcció del poder popular per a transformar aquest país transnacionalitzat en una veritable pàtria digna, lliure i la nostra. O és molt somiar amb què les riqueses de Mèxic siguin per a la majoria dels mexicans? És ambiciós somiar amb un país productiu que pugui donar feina i remuneració digna als seus fills? És un somni guajiro pensar que som els 90 milions de pobres que hem de tenir la possibilitat real de prendre les decisions importants en el model econòmic, polític i cultural que desitgem? És molt demanar un Mèxic per a tots els mexicans?
Fraternalment:
XARXA PER LA TRANSFORMACIÓ GLOBAL
¡CONTRA LA INJUSTÍCIA I LA IMPUNITAT, NI PERDÓ NI OBLIT!
Hivern de 2010.
FONT
Milenio.com
Donada la importància d'aquesta lectura elpueblodetierra decideix incloure-la en la secció de realitat.
Mai és trista la veritat, el que no té és remei.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)